Que sí, que sí, que cada any és la mateixa cantarella, que a mitjan abril ja anem de bòlit amb aquesta ànsia de saber i de veure i de conèixer les novetats, de què es parla, què es cuina, com pinta la cosa (i els rànquings, sobretot els rànquings, què en seria, dels humans, sense els rànquings?)

I no diré que no perquè si ho fes negaria l’evidència: volent-ho o sense voler, acabem convertint una data preciosa del nostre calendari (per a molts, la més preciosa) en mer intercanvi de mercaderia, en llistes de passin per caixa, tants milions en roses, tants milions en paper imprès, la facturació, etcètera. I és cert que també és això, i que la vida s’ho porta, i que tantíssima gent en viu pràcticament mig any, del gran trasbals condensat en un sol dia, i que sort n’hi ha, encara, perquè si no vés a saber. És cert i queda escrit. El problema, suposo, és quan reduïm el conjunt a tan sols això. Perquè part de Sant Jordi és l’inevitable balanç econòmic i les inevitables llistes dels més venuts (que ara, amb aquell delit insaciable que tenim i s’exaspera, ja comencen quinze dies abans). N’és part, sí, però no tot.

Hi ha aquesta altra cosa, aquest intangible, la màgia o el miracle o el comsedigui segons creença o pensament de cadascú. Hi ha un orgull que no se’n vol acabar de dir, difús i bell alhora, de sentir-se part d’una inusitada civilitat, d’un col·lectiu humà que fa festa sense que s’hagi decretat (i si cau en dissabte, tot això que tenim, però que si és dimarts, el dia més neutre de la setmana, i laborabilíssim, doncs que caigui en dimarts que els carrers igualment s’ompliran), que celebra el llibre i l’amor com una mateixa cosa, que regala una rosa i també hi ajunta una espiga de blat i visca la vida i l’abundància que ens cal i la senyera que ho enllaça.

La senyera també.

Que sí, que allò que dèiem del negoci que tot s’ho vol menjar, i que els llibres de borumballa que es fabriquen per a l’ocasió, i que les vanitats i els espectacles que generen i tantes arestes com vulguem destacar-li a la festa. Perquè en té. Només dic que malgrat tot això, malgrat el Grinch del Sant Jordi que encara no té nom però que indefectiblement l’acompanya (i en forma part; vet aquí la intrínseca contradicció del Grinch, el personatge rondinaire que va crear el Dr. Seuss: que volent arruïnar Nadal, ja n’esdevé, també, símbol i expressió), continua essent, probablement, la festa més bonica del món.

Perquè és el dia dels enamorats, i perquè la gent que s’estima es regala llibres, i roses, i això és, objectivament, una meravella. Perquè col·lectivament, contradictòriament, celebrem la cultura i l’amor i tot és u. Perquè, a més a més, hi sumem la defensa de la llengua, la seva vital, creativa, necessària visibilització. Perquè els escriptors són, aquell dia, com estrelles de cinema, i tenen còctels i atenció i photocall (floricol, que diu, molt escaientment, una amiga). Que les cues per a signar siguin llargues o curtes o inexistents ja serà cosa que compti en el balanç de cadascú, però la fotografia general és esplèndida. No sempre hi pot haver cues, a més a més: els anys que commemoren, tot i que també tinguin el seu Grinch (sempre hi ha un Grinch, ben mirat), serveixen per a posar novament a la palestra alguns dels nostres clàssics que, pel que sigui (l’obsessió per la novetat o el simple pas del temps o l’antropofàgia o les circumstàncies), potser havien romàs més o menys en sordina i que, justament per la seva condició de clàssics (“no me’n vaig, sóc qui torna”, cantava l’Ovidi), tan sols necessitaven que hi encaréssim el focus per a tornar-nos a enlluernar. Probablement no sortiran als rànquings aquells, perquè no tenen un únic llibre encarat a la diada i que pugui concentrar vendes i atenció, però Joan Fuster i Gabriel Ferrater i Guillem Viladot, directament o en obres que en parlen, de segur que també faran seu aquest Sant Jordi gairebé post-pandèmic.

Perquè és així com se celebra la cultura i s’escampa: fent-la valdre i en positiu. De vegades només ens cal una ocasió que ens recordi que també podem ser això. Lliures, dignes, desvetllats, etcètera. Ara m’ha vingut a la memòria la frase d’una dona que entrava a la llibreria, després del confinament, clamant que necessitava llibres. Que els necessitava. Per si de cas, deia. Perquè “és que les pantalles se’t mengen”. I, sobretot, i aquesta és la frase clau, perquè “ara hem recordat que ens agradava llegir”.

Sant Jordi ens recorda que, si ho volem, quan ens hi posem, fem coses que semblen miracle o màgia i que resulta que no, que són simple producte de les mans i el cervell i el cor en bella humana combinació.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 20/04/2022

Els comentaris estan tancats.