Bous

Lekeitio és un poble mariner, al País Basc. Cosa de set mil habitants, la gran basílica gòtica de l’Assumpció de Santa Maria, les platges, la part antiga, palauets, el port. No hi he estat mai. Sembla un indret dels de bon visitar. I ara, des d’aquest estiu, encara més.

Perquè Lekeitio presumeix, i pot fer-ho, de tradicions centenàries. Centenàries i vives. La més coneguda de totes, i probablement la que més identifica la gent de Lekeitio, és la festa de l’Antzer Eguna. Diu que fa més de tres-cents anys que se celebra. Que ja devia venir d’alguna pràctica anterior. Que segurament s’havia fet a la plaça del poble, els joves muntant a cavall i fent voltes per aconseguir d’encalçar el premi, però que ja fa segles que se celebra al mar, a la badia, amb les barques.

És una festa participativa, popular, colorista, un posar a prova la força i la resistència i les habilitats del jovent del poble davant d’una multitud que anima i que aplaudeix i que tot. Hi ha música, menjar, beure, gent arribada d’arreu que se suma a la gresca. Anys enrere tan sols hi podien prendre part els nois, i encara més anys enrere, tan sols els mariners. Però, com fa tota cosa viva, la festa de Lekeitio es transforma amb els temps, i actualment la participació és oberta als grups de nois i noies que, amb les seves barques, s’hi vulguin apuntar. Siguin mariners o informàtics o manobres o estudiants de biologia.

L’Antzer Eguna se celebra a començament de setembre, enguany ja l’han fet i han batut tots els rècords. De barques i de públic i de tot: cent onze barques, més participació femenina que mai, més visitants que mai (tants, que els aparcaments preparats de seguida van quedar plens, i les cròniques conten que qui arribava al migdia ja havia de deixar el cotxe a dos quilòmetres del poble), més festa que mai.

Antzer Eguna, el Dia de les Oques. Resum: es llança una maroma d’un extrem a l’altre de la ria, al port de Lekeitio, i s’hi lliga una oca al mig, penjada de les potes, tota untada de greix. Una punta de la maroma roman fixa, però l’altra queda a les mans d’un grup de tibadors que es dedicaran a tibar-la i afluixar-la a conveniència per posar a prova les capacitats de cada competidor. Les colles de participants, dalt de les barques, es van situant, ara l’un, ara l’altra, sota l’oca. I un a un, per torns, engrapen el coll de l’animal lligat, i a l’aigua. La maroma puja i baixa. Aigua i vítols. Cal aguantar penjat del seu cos el màxim de temps possible. I en això consisteix la competició: guanya qui s’hi està més estona (i, per tant, aconsegueix més alces) i s’emporta el cap de l’oca.

Perquè l’arrenca del seu cos.

Coses que fem els humans. Punxa, colpeja, mutila, crema, esquartera i mostra la teva força maltractant algun altre animal. Aparenta la teva força, de fet, perquè prèviament t’hauràs assegurat que la pobra bèstia no es pugui defensar. Perquè és una oca, un gos lligat, un ós dins d’una gàbia, un bou acorralat.

Per sort, canviem. I la percepció de les coses que abans trobàvem normals, evoluciona. No és una transformació sobtada, i reclama temps, i esperons, però és. El debat, a Lekeitio, es va obrir. I el disgust, les protestes per una celebració que incloïa maltractar animals, es van estendre. Des de l’any 1986 ja no hi penjaven oques vives. Les mataven abans. Va ser un pas. Enguany, aquest 2022 de rècord, ja han substituït tots els cadàvers per oques de goma. Ginys mecànics de goma. Amb l’aparença i la resistència i la consistència de les oques de veritat, però de goma. I ha estat un èxit esclatant.

Perquè ja hem dit que, a Lekeitio, mantenen les tradicions ben vives i, per tant, en evolució.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 12/09/2022