M’importa un rave, sincerament, la coentor aquesta de l’Eurovisió. I no és tan sols per l’exercici de patrioterisme de pa sucat amb oli que perpetren els estats amb dret de participació (que també): si quan siguem independents se’ns empetega d’enviar-hi banderoles embolicades en cançons, em continuarà important el mateix rave. Ho sento. Per no sé exactament quines caramboles, de vegades, passat un cert temps, les coses més xarones són vistes amb una mena de condescendència, fan gràcia o esdevenen fins i tot icona de la modernor. Però que plani sobre els nostres caps l’amenaça del retorn de les muscleres, posem per cas, no significa que tothom s’hi hagi de sotmetre sense possibilitat d’escapatòria.

En fi. Que m’importa un rave l’Eurovisió i el grau de trampa que hi hagi hagut en el concurset que s’ha organitzat la televisió espanyola per a escollir-se la cançó (aquesta petita, deliciosa metàfora sobre el seu concepte de democràcia: que la gent voti -pagant- i que digui el que vulgui, però que en realitat decideixi un jurat escollit per nosaltres junt amb una cosa que establim que és una enquesta, i avall que fa baixada); i que si ara escric sobre la cosa és tan sols perquè resulta que, oh, sorpresa, també l’hem pagada nosaltres. Amb diners públics, vull dir. Del pressupost de la Generalitat valenciana. Nou-cents seixanta-vuit mil euros, trinco-trinco, sortits de la partida de Presidència.

I algú podrà dir que és la xocolata del lloro, això, que un milió no és tan important, i que el retorn, i que així se’n parla, i que etcètera. Bé, depèn, no? Depèn, d’entrada, de la perspectiva (a partir de quant considerem que una quantitat de diners és digna de consideració) i, de sortida, del com. Vull dir que això s’ha de justificar. I no pas amb generalitzacions sinó concretament. Que hi ha retorn econòmic? Fantàstic: quin? Que això ha fet «que se’n parli»? Meravellós: com?

Perquè potser, qui sap, amb les dades concretes a sobre de la taula podríem acabar establint que pagar per la cosa aquesta no és sinó una nova versió del provincianisme de sempre (i quina alegria, eh, que els senyors importants de Madrid assenyalin amb el dit un puntet nostre en el mapa i l’honrin amb els seus festivals?) i que, ves per on, no acaba de ser la millor estratègia per complir allò que se sol proclamar als discursos quan es repeteix que canvi de model i impuls a l’economia productiva i turisme de qualitat i bla bla. Que el president Ximo Puig té les seves fotos de purpurina, certament, però que potser aquest no acaba de ser un objectiu justificable per a la despesa de diners públics.

(I obro un petit parèntesi perquè al paràgraf anterior hi he escrit «pagar» però ara veig que en realitat és «repagar»: al capdavall, la festa és un esdeveniment que s’organitza la Radiotelevisió Espanyola, un ens que, per bé que sigui tant tot en castellà, entra dins del cabàs públic i, per tant, ja paguem a bastament.)

Accepto que el títol de l’article és una hipèrbole. Allò del Gandía Shore (amb accent, sí), el reality amb el grupet de xonis pneumàtics buscant brega i pixant al carrer, és difícilment superable. És tan sols que ara tota la faramalla del xou eurovisiu m’ho ha recordat. A una altra escala, d’acord, però m’ho ha recordat: aquella època del «posar-nos en el mapa» per la via dels excessos de borumballa, la Fórmula 1, la Copa de l’América o el Gandía Shore que també va rebre diners de l’Ajuntament…

Gandía Shore, Benidorm Fest, si és que fins i tot els sintagmes sembla que mútuament es vulguin referenciar! Quin malson, aquella època que se suposa que havíem d’haver superat i que, després de tanta faramalla, no ha deixat res de consistent, llevat de la vergonyeta i els deutes.

Simple foc d’encenalls.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 14/02/2022

Els comentaris estan tancats.