Que diu espanya que ningú no l’estima. Que està preocupada. Que llegenda negra i mala fama pel món i que no troba manera de revertir-ho. O, en paraules del ministre que han posat ara per a la propaganda sideral, que ‘no es pot lluitar contra la imatge d’algú que vol votar i a qui la policia pega’.

I és aquest un dels greus problemes que té espanya, per cert: que li assenyalen la lluna i es mira el dit. Així doncs, els servidors d’aquest estat de putrefacció es preocupen, i molt, de la imatge que transmeten. De la imatge. No pas del fet, dels fets que se succeeixen com els monstres tronats en una d’aquelles atraccions de fira. Això, suposo, ho deuen de trobar normal. És el que han fet sempre. Així han construït això que tenen, ben mirat: a còpia de prohibicions i d’imposicions i de mordasses.

Però ara els preocupa la imatge. És a dir, que se sàpiga, que traspassi el filat d’espines que tenen per frontera (inamovible, indivisible, incommensurable i eterna) i dins del qual volen fer creure que aquestes són les coses que passen, com a la cançó: ‘lo siento mucho, la vida es así, no la he inventado yo’.

Que aquestes són les coses que passen dins del clos de l’estat espanyol, prou que ho sabem. I per això, entre molts altres perquès, ens és urgent d’alliberar-nos-en. Ho sabem i ho hem constatat durant els anys. En coneixem la virulència, el menyspreu, la mala ganya, el s’ha de bombardar Barcelona cada cinquanta anys, el ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’. I etcètera. Només que, ara, aquesta vella i coneguda espanya actua desbocada. I ho du a terme, a més a més, en un temps en què ja no són tan fàcils de pair, segons quines coses, en aquesta part del món.

I és que a cada passa que fa es retrata i defineix. I a cada pinzellada el quadre li queda més galdós. Perquè quan penses que ja ho has vist tot, que el fàstic és difícil de superar, patam, en perpetra una altra que suma estupefacció. I el fàstic es torna nàusea.

N’hem vistos un grapat, de vídeos del primer d’octubre. I la ràbia, i també l’emoció, romanen intactes. N’hi ha molts, de fet, que, passats els mesos, l’any que fa que vam viure aquelles hores intenses, inoblidables, continuen trasbalsant. N’hi ha molts, deixeu-m’ho dir, que encara avui no puc veure sense plorar. De tristesa i d’emoció i d’orgull també de formar part d’un poble serè i capaç de meravella.

N’hem vistos un grapat, sí, i, de cop, han arribat aquests altres, els dels cascs dels piolins, els ‘on són les putes urnes, hòstia’, i ‘compte, que s’uneixen’, i ‘servei de serraller vint-i-quatre hores’ i, davant una noia que volen treure per la força, ‘als Santfermins dirà que és violació’.

‘Als Santfermins dirà que és violació.’

La nàusea insuportable.

I quan proves d’escriure sobre això, la claveguera, immersa en les seves batalles internes, vomita més enregistraments, i explica això altre, que jutges del Suprem, i fiscals, tots molt espanyols i ‘mucho’ espanyols, se’n van de viatge oficial a Colòmbia i fan de llefiscosos turistes puters amb menors d’edat. I qui ho relata, en un xeflis amb caps policíacs i més jutges, tots pilars fonamentals de l’estat, és l’actual ministra de Justícia d’aquest seu estat. I tothom ho sabia. I devien trobar-ho tan normal que es van estalviar de denunciar-ho.

I el mateix dia que es fa públic tot plegat, resulta que sí, que a espanya processen l’actor Willy Toledo per escriure cagondéu.

I suma.

El problema d’espanya és espanya, la seva estructura constitutivament podrida que ara es fa més cruament evident que mai. La nostra sort, aquella dona de l’escola de Sabadell.

En un dels vídeos dels piolins, el del col·legi Nostra Llar, a Sabadell, aquell on es veu una porta amb lletres de colors que diuen ‘ART’ i que els uniformats esbotzen a cops de mall (una imatge que també li agradarà, al Borrell: els seus policies fent el bàrbar dins les escoles), hi ha una escena difícil d’oblidar. És la cara d’una dona, entre la gent que protegeix l’entrada. A primera fila. Duu ulleres. Els cabells curts. Jersei blau. Diu si us plau, si us plau. Es nota la pressió que aguanta pels moviments del casc del policia que se li enfronta, i que porta la càmera enganxada. Ella mira endavant. El gest, en una seqüència terrible, es va contraient. Sense escarafalls ni crits. És una tristesa fonda. Una ràbia. Una nàusea, potser. Plora.

I no es mou.

El problema d’espanya és espanya, la seva estructura constitutivament podrida que ara es fa més cruament evident que mai. La nostra sort, aquella dona de l’escola de Sabadell. I la noia que té al costat. L’avi dels elàstics, més enllà. Darrere, un noi amb mitja barba. Encarats a la nàusea, ja han pres un altre camí i la superen. La desborden d’humanitat.

PUBLICAT A  VILAWEB – 26/09/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca