Així ho feien. Com si fossin bestiar. La notícia, un d’aquells relats que ocupen més o menys espai a les pàgines de successos i poc després són oblidats, és d’aquest 2021 mateix i d’aquí mateix, no pas de cap lloc remot del món sinó d’aquí mateix, a Girona mateix: «Desarticulada una xarxa de proxenetes que marcava les dones amb tatuatges».
Operaven aquí i a Romania i a Alemanya i a Dinamarca i no sé on més. Per a atrapar les seves víctimes, totes romaneses, les enredaven establint-hi una relació sentimental. Després arribaven les amenaces i els maltractaments físics i de seguida les separaven del seu entorn i se les enduien cap aquí, als prostíbuls que s’anuncien amb llumetes de neó, als que simulen discreció, a les carreteres de l’Empordà i de la Selva, a encastar-se al paisatge com si fos inevitable, hores i hores i hores a mercè de la intempèrie i els puters. Convertides, als ulls del món, als ulls civilitzats i als ulls obscens i als ulls bons pares de família i als ulls joves de gresca que volen el que han vist al porno i als ulls de genolls que mano jo, en simple carn en exposició i a disposició. Carn marcada. Literalment. Tatuada pels proxenetes amb el seu sòrdid segell. Per establir-ne la propietat. I que les altres màfies s’apartessin del seu terreny. I que les víctimes no poguessin ja oblidar el seu sotmetiment. I que amb la marca del tatuatge se’ls esborrés qualsevol altra perspectiva. Ni de fugida ni de res. Quedar per sempre prostituïdes.
Que ho escric fent servir expressament el temps verbal en passat tot i saber que res no indica, ans al contrari, que sigui ja així, cosa pretèrita, matèria d’historiadors. Ho escric en passat amb la irracional esperança que la paraula obri el miracle, contra tota evidència, i situï els fets abominables per fi fora del nostre camp temporal.
Hi ha una directora de cinema espanyola que ha fet denúncia del seu art. Es diu Mabel Lozano. Ella, als seus films socials, als seus llibres, ho explica molt millor que jo ara, en aquest article mig esgarrapat. L’any 2004 va conèixer Irina, una jove russa víctima del tràfic de dones que havia estat venuda a un prostíbul pel seu xicot (nòvio? parella sentimental? Com n’hauríem de dir? No hi trobo el terme i cap m’hi encaixa). Li va explicar com havia viscut des d’aleshores, l’explotació dins del prostíbul, la vida que no hi veuen els puters que omplen cada dia tant els locals de baixa estofa com els que es disfressen amb l’atrezzo més car. La vida que no hi veu ningú. La vida i la mort. I diu Mabel Lozano que des d’aleshores, des del dia en què Irina li va fer caure la bena dels ulls, ja no ho ha pogut deixar estar. Perquè se li fa insuportable callar.
I per això parla.
Amb el llenguatge cinematogràfic, que és el seu, parla. Chicas nuevas 24 horas, El proxeneta, paso corto, mala leche, Biografía del cadáver de una mujer (aquesta brutalitat: el curt que explica la història de Yamiled Giraldo, assassinada davant del seu fill pels sicaris pagats des de la presó, amb diners de l’explotació, pel proxeneta que la prostituïa, com una venjança directa, com un avís per a la resta, un dir que si denuncieu com ha fet ella ja veieu què passa; i aquesta impunitat; i aquest silenci general).
I quan li pregunten si li costa tirar endavant els seus projectes de cinema social, parla. Que són temes durs, poc comercials, que no pararà de fer-ho: que fa servir el cinema com una eina per a denunciar tantes vegades que faci falta, i fins que ja no faci falta, la violència i la negació de drets que pateixen milions de dones i de nenes a tot el món com si fos una fatalitat, un inevitable.
I si li demanen com se sent en guanyar tal premi, parla. I ens avisa que l’eufemisme ens amaga la realitat crua, que fins i tot la blanqueja, que hem d’assumir que això que passa, ara i aquí, al nostre més o menys còmode voltant, és esclavitud: dones transportades d’una banda a l’altra com si fossin mercaderia, sotmeses a captiveri, explotades, violentades. Tatuades amb la marca de l’esclavista. I ens recorda que un cop ho assumim hem de fer per posar-hi remei. Que conèixer és important. I la denúncia. La protecció de les dones prostituïdes. L’exigència dels canvis legals. El progrés social. Perquè «un home no pot pensar que, pel fet de ser-ho, sempre pot tenir dret a comprar el cos d’una dona».
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 10/05/2021
Els comentaris estan tancats.