És un d’aquells racons idíl·lics que encara queden al país. No en diré el nom ni la ubicació ni res. N’hi deu haver d’altres, encara, segur que sí. Qui en conegui algun, que en guardi el secret. Una cala amb roques d’un altre planeta, una mica de sorra aspra, un tros de duna, fonoll i lliris de mar. L’aigua, transparent o tèrbola segons el temps, gairebé sempre freda, i neta. A sota, hi hem vist nudibranquis, morenes, congres, julivies, tords de tota mida i color, fadrins, mantes, castanyoles, saupes, tomàquets, nacres, pops, serrans vers i vaques serranes, estrelles peludes i pelades, negres i vermelles, gambetes transparents, moixons, rogers, escórpores, pelaies, gorgònies blanques, llagostes, anemones, palmeretes, ermitans, oblades, bavoses, capsigranys, crancs o… un cavallet de mar.

Ja us ho havia dit, que és com un trosset del paradís mediterrani. Un petit tast, fins i tot, un preludi de com podria ser si el deixéssim tranquil, el mar. Per arribar-hi, has de deixar aparcat on puguis el transport que t’hi hagi acostat, caminar potser una estona arran de carretera i baixar després per caminois fins al trosset de costa amanerosa. Arran de carretera, he escrit. Només de carretera. De pins ja no.

Fins aquest estiu, la inclemència del primer tram a peu, resseguint el parell de centenars de metres d’asfalt que separen el lloc de l’aparcament dels caminois de cabres, quedava amorosida per la pineda: esperrucada, desorganitzada i sense grans aspiracions, feia el fet amb naturalitat de supervivent: arran de carretera, verd calmant, refrescant i olorós, tres cigales que xerriquen, voleiada de pardals, coses així. Sense estridència ni meravella. Una pineda. Que ja no hi és.

A prop dels pins hi havia, fins aquest estiu, una estructura de ciment. Tan sols l’estructura. Una de tantes closques que la crisi havia deixat buides a mercè de la intempèrie. Un recordatori, deien, dels anys de l’avarícia desbocada, del trinxa-ho tot que tant se me’n dóna, compro a tant i venc per deu vegades més, vint vegades més, vint-i-cinc, tres milions de peles!

Se suposava que, com a mínim, la lliçó havia quedat apresa. Se suposava, sí. Amb aquella bona voluntat del suposar sense decretar prohibicions ni, sobretot, bastir alternatives. Amb aquella inconsciència de voler imaginar, potser, que la gent del requalifica’m i suca que aquí n’hi ha per a tots hauria fet cap reflexió. Per què l’hauria d’haver feta? Per alguna mena d’atac de moral? Per què, si van guanyar-hi diners a manta?

Que han reaparegut les grues. Que la carcassa és més grossa. Que, com un zombi, torna a caminar i ha trinxat els pins. Es deu voler escampar a mossegades.

No sé quin és el cas de la baluerna arran de pineda, tan a prop del mar. Només sé que durant anys ha estat closca i que aquest estiu ha despertat. Que han reaparegut les grues. Que la carcassa és més grossa. Que hi fan contraforts. Que, com un zombi, torna a caminar i ha trinxat els pins. Es deu voler escampar a mossegades.

Aquest estiu s’ha constituït la plataforma S.O.S Costa Brava. Són divuit entitats ecologistes i de defensa del territori que han unit esforços per fer, literalment, un “crit d’alerta” a la societat, als ajuntaments i al Govern ‘davant l’allau d’amenaces que planen sobre el medi ambient, el paisatge i la qualitat de vida a la Costa Brava’. En els darrers mesos, expliquen, ‘han despertat urbanitzacions a primera línia de mar amb plantejaments urbanístics obsolets i caducs’. Són projectes que ‘estaven enterrats’ i que ara tornen a aflorar. I l’administració sembla que ho permet. O sense el sembla. En diuen ‘urbanisme zombi‘ i és una amenaça que cal tenir molt i molt en compte.

S.O.S. Costa Brava envia l’avís, per tant. Difon i explica i descriu tantes vegades com faci falta el desgavell urbanístic que recomença. Que mai no se n’havia anat, de fet. Que desperta. I que avança i amenaça i queixala com els morts vivents sempre afamats i anguniosos de l’imaginari popular. Però, a més a més, aquesta plataforma neix també per a l’acció: per aturar l’atac zombi.

Han començat denunciant vint-i-un plans o projectes urbanístics tramitats o aprovats. Concretíssims. Urbanitzacions en terreny forestal, blocs d’apartaments, hotels, construccions en els darrers trams pràcticament verges de la costa, a primera línia de mar, dalt d’un penya-segat: la llista que denuncien acumula despropòsits i esgarrifances. Com si no s’hagués ja destruït prou.

Recentment s’ha publicitat la candidatura perquè la Costa Brava sigui declarada per la UNESCO Reserva de la Biosfera. I és una bona cosa. Una setantena de municipis, etcètera. Només cal que s’adeqüi a la realitat. Ho resumeixen a S.O.S. Costa Brava amb dos exemples: ‘Com pot ser que Begur hi doni suport al mateix temps que vol construir 265 cases noves a Aiguafreda? Com pot Palafrugell sumar-se a la declaració mentre deixa fer quatre edificis nous a Cap Roig?’

Sí: com pot ser?

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 13/08/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca