No és, possiblement, el millor poema de l’Estellés. No l’és, segur que no. Ni té res a veure amb això que evocarà ara. Res de res. És, de fet, un petit cant d’amor desesperat. D’amor o de desig o de tot. Aquella cosa animal que l’arravatava de vegades i que ben semblava que traslladés al paper amb fúria.

No és el millor poema de l’Estellés, però aquest ‘No he desitjat mai cap cos com el teu’ acaba amb una exclamació que es ben podria convertir en consigna: ‘A mamar, tots els versos!’

I és això, exactament, és això.

Diuen que sempre hi ha un poema d’Estellés que ens explica la vida. Aquest any llarg de presons i d’exilis, la persecució sistemàtica, la negació per la força de l’expressió democràtica, els defensors de l’estat lliberticida, tot, podria quedar condensat en un altre tros de vers que algú ja va decidir d’estampar, blanc sobre negre, en samarreta: una mica més amunt de la referència culta que en marca autoria i que ens redimeix i contextualitza (‘V. A. Estellés’, hi diu, en lletra més menuda), el bri del vers, escrit en un temps fosc de moltes altres coses però lliure de correcció política i que fa, senzillament, ‘Ah, fills de puta’.

Després de la citació de la samarreta, però, de la simple (i necessària) expressió del sentiment, de la ràbia i el nus a la gola, arriba l’altra, de citació, la de la resolució, la del ja ha quedat tot clar per a qui encara no ho sabia i a fer punyetes, a parir panteres, a fer la mà o, en culta expressió literària, a mamar, tots els versos!

La setmana entrant començarà això que l’estat espanyol anomena ‘judici’ i que és el sumaríssim que ha preparat contra l’independentisme, la causa contra Catalunya, l’escenificació del sesientencoño i del secallen i del desaparescan d’una vegada. En veure aquella sala tota bufada i ampul·losament guarnida per a la ignomínia o, en termes d’estratègia, el terreny que ha triat l’enemic per a una batalla que s’ha fet venir bé, amb les regles que ha establert a conveniència, amb els àrbitres que ha volgut escollir, la conclusió, l’actitud, superat ja l’astorament del vers-samarreta, només pot ser l’altra.

Perquè allà, davant d’aquell tribunal espanyol preparat per a l’excepció, només pots aspirar a mantenir-hi, tu, la dignitat intacta, i a mostrar-los, a ells, tal com són. No és, evidentment, una qüestió de justícia, ni de lleis, ni de proves, ni de raons, ni de veritats, la que es dirimirà a partir del dia dotze de febrer, allà a Madrid. Mantenir-ne l’anàlisi en aquests termes seria tota una ingenuïtat. El dotze de febrer hi escenificaran el càstig exemplar que ja practiquen de fa un any llarg, i que passa també per aquell trasllat ignominiós, per l’absurd requisar el color groc, pel fred inhumà al qual sotmeten els ostatges… o pel judici mateix. Que ja és, pel simple fet de celebrar-se, punició i condemna.

A l’hora d’encarar els jorns que vindran, per tant, i que tindrem marcats per la representació que ens prepara l’estat en forma de tribunal d’excepció, potser hauríem de tenir presents un parell de qüestions (més d’un parell, segur: però aquestes, també). La primera, que, malgrat tot, malgrat la cara de titots estarrufats que faran allà dalt del cadafal els jutges que també són part, malgrat que l’any llarg de presó, i el judici mateix, i les formes i el fons, això que ells practiquen com a càstig i venjança (venjança no pas contra algú que t’hagi atacat, sinó contra algú que vol fer la seva via: quina manera tan peculiar, i bruta, de veure el món) és també, de fet, una mostra de debilitat: a un estat fort i segur d’ell mateix i de la seva legitimitat, no li caldria, per tal de mantenir-se, ordir tan gran barrabassada.

I la segona: que no ens podem deixar encauar al seu escenari. Exclusivament allà, vull dir. Plantificar-hi un mirall, sí, és clar. Mostrar la cara estrafeta d’aquest estat ressentit i demofòbic, per tant, sí. Aprofitar el teatre que ell mateix basteix per exposar-ne les vergonyes al sol, sí, oitant. Sempre. Sense que això vulgui dir, tanmateix, oblidar la feina primera: perquè nosaltres som al bàndol de la proposta i no pas al de la simple reacció.

És així que hem avançat. I és així com ho hem de tornar a fer.

PUBLICAT A  VILAWEB – 06/02/2019

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca