Escric i encara no he vist l’obra. Quan es publiqui aquest article ja ho hauré fet, però ara, que vull explicar això que vull…
Com que els humans solem necessitar cerimònies i cicles, i en general tenim dèria ordenadora d’un món caòtic i sense sentit, quan arriba Nadal i l’any…
Hi ha aquesta eterna postureta de mestretites, d’home o dona de món i que sap taaaant (que ho sap tot), displicent, banalitzadora, que menysprea…
Més d’un cop i més de dos ho devem d’haver comentat, amb amics i coneguts: això nostre és un miracle. Ho és en general…
La setmana vinent hi ha la votació. Aquesta vegada no m’hi he jugat cap paella ni faig cap porra ni res. No és pas per superstició ni per la cosa de pagar ni per mandra ni per falta d’ocasions: és que aquesta vegada va massa de debò. I no fa ganes de juguesques. Espanya viu desfermada, desemmascarada, desesperada: l’estat que fa i representa aquesta cosa invertebrada, intangible i irreformable ha vist de molt a prop les orelles del llop.