Els començaments són importants. Per a les novel·les igual com per a la vida o per a l’amor. Els començaments, els finals i les coses que hi hagi al mig. I això, que és obvi, per la vida en general i per a l’amor en concret, no sempre es compleix quan es tracta de la narrativa literària, i trobem arrencades de cavall que de seguida ens cauen de les mans, o farciments valuosos que ens perdem perquè un inici pansit ens hi ha fet barrera insuperable, o acabaments que ens deixen amb el desagradable gust de la precipitació o l’incompliment d’expectatives.
No és aquest el cas. En absolut. Al contrari. Perquè Els fantasmes i Madame Levy (Bromera) comença forta, amb una escena que pràcticament es llegeix com un film en blanc i negre, flashback directe al 1956, Barcelona, estació de França, viatger misteriós «encara amb els ulls vermells de dies sense dormir», una adreça apuntada en un paperet i un propòsit sinistre: «pujar i matar-los a tots tres». A tots tres: la mare, el pare i el fill, la criatura d’any i mig que queda coberta de sang i esmaperduda i que, per la visió d’aquell crim, es buida de sentiments. Que són menuts «com el fum d’una única espelma d’aniversari, borrissol de peluix, un suflé de sucre gelificat» i que romandran des d’aleshores allà, a l’edifici mig deshabitat del carrer de Coromines que esdevindrà, durant tota la novel·la, epicentre de l’acció i l’atenció i les expectatives, el nus cap a on aniran confluint els personatges, ja siguin o hagin estat humans o altres animals o fantasmes.
A partir d’aquí, Jordi Torrent, fent bon ús del tremp d’una fecunda imaginació literària, ens ofereix una novel·la que es desplega com un ventall de colors (color de cendra desesperada per aconseguir diners, color de camafeu translúcid, color de flors regades al balcó, color gris de rates que alcen el cap i fan nyic nyic, color fluorescent de pura ràbia tremolosa) i que s’accelera a mesura que hi entren personatges, que els anem coneixent (l’enigmàtica madame Levy, l’intrèpid professor Silvestre, el detestable Vraken), que se’ns fan més corporis en les seves penes i en els seus anhels també. Petits anhels de vida senzilla i plàcida i totalment comuna o anhels inquietants de maldat sense remordiments. De mera gelosia encesa o d’indiferència rabiosa, segons el cas.
Gran personatge, per cert (si és que se n’hi pot dir així, personatge, a la cosa lumínica que llisca per l’escala i es refrega pel terra i es banya amb fotons i brama de plaer i xucla la vida dels éssers que bateguen i que es troba pel camí), la Resplendor. Terrible, gelat, inoblidable personatge: «un joc de llums, un embalum d’energia residual sense consciència».
De bell començament la novel·la ens presenta fets habituals al costat i en trenada concordança amb d’altres que no ho són gens. I ens els creiem perquè mútuament s’expliquen i perquè Jordi Torrent aconsegueix que entrem al seu joc literari, que li acceptem les premisses, que ens deixem arrossegar pel crescendo narratiu. Perquè tenim necessitat de saber què hi passa, en aquest edifici que els propietaris volen reconvertir. Perquè la lectura ens hi arrossega i de vegades esgarrifa i de vegades fa somriure també (l’humor, esquitxat ça i enllà en tocs mesurats, acaba d’arrodonir l’obra) i res no impedeix que malgrat el desballestament general que ens hi descriu, i les solituds, la novel·la acabi essent un senzill i ben travat cant a la felicitat. Que no demana grans parafernàlies, ella. Certa disposició d’ànim, potser.
Perquè aquesta és una història de fantasmes, sí. Literalment. Però, amb les coses terribles que hi passen, els assassinats, la ràbia condensada en èter luminescent, al remat potser resulta que és, sobretot, una ben tendra història d’amor. Tendra, sí. De les que fins i tot et deixen, quan l’has acabada, l’esperit lleuger. De les que et fan pensar que, si fóssim un país normal, ara en farien la pel·lícula. Que el llibre sempre és millor, però que es mereix una pel·lícula.
PUBLICAT A LA REVISTA L’ILLA – NÚM 78 – PRIMAVERA 2021
Els comentaris estan tancats.