Com si fos normal que els jutges espanyols puguin espúriament establir que determinades accions de protesta cívica són “terrorisme” i així tenir l’excusa per a perseguir penalment qui vulguin acusar d’organitzar-les. Per exemple.
Que sempre és “determinades” i sempre és “a qui vulguin”. Perquè els actes d’aquests jutges tenen una claríssima càrrega nacional i política.
I no, no és normal. És pràctica habitual dins la carcassa espanyola, i per això no ens ve gens de nou, però no hauríem mai de passar per l’embut de la normalització. Ni per costum ni per res. Que ho facin sempre, que ho hagin fet sempre, no significa que hàgim d’assumir l’anomalia, que hàgim de deixar de denunciar-la.
El grau d’excepcionalitat jurídica en el qual fan viure Catalunya és alt i creix. La ferruginosa resistència de l’aparell judicial espanyol contra la llei d’amnistia i la seva aplicació (amb manuals d’instruccions inclosos: no s’estan de res) mostra, entre més coses, la seva radical oposició a un poder legislatiu que veuen en mans de les nacions que ells anomenen “perifèriques” (és a dir, les que no són la seva). I és això, comptat i debatut, que els exaspera: no combaten el PSOE, en realitat, que durant tants anys (sempre) els ha signat tantes restriccions com ha volgut plantejar aquest seu estat en permanent deriva demofòbica (la reforma del codi penal, l’any 2015, per exemple, amb l’extensió a conveniència de l’apartat “terrorisme”), sinó que combaten la majoria parlamentària que ara hi ha a les seves Corts i que per força s’ha de sustentar, ves per on, en els vots de les molestes, menyspreables, espoliables, silenciables i, si poguessin, eliminables “perifèries”.
I la cúpula judicial està nerviosa. Que la cosa parlamentària estatal no ens serveix per a fer la independència, és clar, però que la conjuntura sí que pot ser útil per a assolir objectius concrets. Com aquesta amnistia que els ha dolgut com si els arrenquessin un queixal. Els togats de la intervenció política s’ho veuen tremolar tot i actuen en descarnada conseqüència, bo i seguint la crida d’Aznar, aquell ja famós “Qui pugui fer, que faci” que va acabar d’obrir totes les comportes.
Ocorre, però, això que diu en Jesús Rodríguez al vídeo: que no se n’ha anat a l’exili per romandre en silenci, que té “la voluntat d’alçar la veu i passar a l’ofensiva”. Ell i tanta gent com s’ha sumat i es suma a fer visible el seu cas. Perquè la solidaritat implica, a més de la xarxa necessària per a protegir humanament i materialment els represaliats, la denúncia constant i clara d’aquesta hòrrida causa general oberta a l’estat espanyol.
En el cas de Jesús Rodríguez, la campanya ha escollit per lema “Tu per nosaltres, nosaltres per tu”. Una manera d’explicitar la malla que ens acomboia i que ens fa forts i, alhora, d’agrair també la feina, el temps que fa que Rodríguez es dedica a aquest periodisme que reconeixem imprescindible. Perquè fa molts anys que treballa en i amb els moviments socials de Barcelona, que investiga i treu a la llum casos d’infiltracions, d’abusos policíacs. I no li ho perdonen.
Per això Jesús Rodríguez, periodista de cap a peus, és, avui, ara, a l’exili: precisament per haver fet de periodista.
Dimarts hi va haver, a València, un acte de suport. El 13 de juny n’hi ha un altre a Barcelona. A les Cotxeres de Sants, a les sis.
PUBLICAT A VILAWEB – 05/06/2024
Els comentaris estan tancats.