Han engegat, descarada, l’ofensiva. Ells, ho han fet. Ells, en l’accepció fusteriana: la pseudo-burgesia acastellanada i castellanitzant, la classe dominant agenollada, les rèmores provincianes, la dreta carpetovetònica, la ultradreta impertèrrita, els residus de la dictadura espanyola, els especuladors del pet bufat.

Ells, els antivalencians.

Que no m’estendré a descriure les formes que pren ara la seva obsessiva, destructiva persecució de tot el que els soni a valencià, a vida digna, a democràcia i bé comú. L’altre dia ho descrivia Esperança Camps en aquesta anàlisi i hi quedava ben resumit. Han presentat amb tota la fanfàrria un paquet de proposicions de llei (i ho han fet precisament el dia que es reprenia el judici contra Eduardo Zaplana, el mentor de Carlos Mazón acusat de prevaricació, falsedat documental, suborn de funcionaris, emblanquiment de diners i organització criminal), un atac en forma de cinc proposicions de llei, deia, amb les quals pretenen convertir el País Valencià en un replicant estrafet i genuflex de Madrid, un criat mut per als senyorets de la Castellana, un erm despersonalitzat on cometre impunement les velles barrabassades: assalten l’educació per eliminar el català de les escoles i els instituts, per afavorir els centres religiosos en detriment de l’ensenyament públic; volen suprimir la llei de memòria democràtica i substituir-la per la interessada ceba que els duu a transformar el cop d’estat de Francisco Franco en una “reacció justificable” i a menystenir (a insultar) insistentment les víctimes del franquisme; una altra dèria s’adreça als mitjans públics de comunicació: que el català deixi de ser-ne la llengua vehicular (sempre són allà mateix), que tornin les estructures de control total (i, per tant, de grapejada, conducció i manipulació que van fer patèticament famós Canal 9) per part del govern de torn (sempre allà mateix bis); canvis també en l’Agència Antifrau i en les lleis de transparència (que amb ells s’enterboleixen): control de qui investiga (de què s’investiga i, sobretot, de què no s’ha d’investigar), reducció de les incompatibilitats dels alts càrrecs públics i opacitat en el coneixement de les seves relacions amb negocis privats. És a dir: perseguir la llengua, propiciar la manipulació, garantir-se camp per a la martingala.

I és una evidència que això no ens hauria de sorprendre. Tan sols ho he esmentat per encarrilar-me la indignació. Perquè tot plegat, de tan greu, és intolerable. I, sobretot, perquè de cap manera no és inevitable.

Aviat farà un any que aquesta tropa ens ocupen les institucions del sud. Val la pena, d’entrada, recordar, amb les xifres a la mà, que això no significa que hi hagués hagut cap canvi dràstic a la societat valenciana, ni tampoc, per tant, que tinguessin cap majoria social. De fet, sumats els vots del trifatxisme (PP, Vox i el  Ciudadanos que l’any 2019 va tenir 470.000 vots i, el 2023, 37.000), resulta que en aquestes eleccions autonòmiques en van obtenir 30.000 menys que a les anteriors. Menys, sí. És clar que de l’altra banda, la dels partits que havien conformat el govern del Botànic (PSPV, Compromís, Unides Podem), se’n van perdre més (127.000, Unides Podem; 85.000, Compromís), i no ho va compensar la pujada del PSPV (cosa de 50.000). I aquesta és la qüestió: que més que no pas guanyar els uns, van perdre els altres. Cosa que, des del punt de vista electoral, dibuixa un panorama ben diferent del que veuríem si ens creguéssim que són on són empesos per cap onada abassegadora.

Durant aquests mesos, de fet, per poc que ens hi fixem, el PP ha actuat d’acord amb la vella estratègia aznarista d’unificar a la seva falda tota la dreta per tal de recuperar les enyorades majories absolutes que ara li són negades. I ha anat deixant anar globus sonda de diversa intensitat per tal d’acontentar i reabsorbir el vot que ara té Vox i per tal de mesurar, alhora, la resposta del contrincant. Com qui envia drons a la línia enemiga per veure fins on poden arribar. Amb certa prudència, al començament. Anunciant-los (o deixant-los anunciar) i retirant-los acte seguit, fins i tot (com en el cas de voler declarar Alacant “zona de predomini lingüístic castellà”). Amb més atreviment a mesura que passava el temps i mentre anaven preparant les seves lleis de la vergonya. Mentre passava el temps i veien que no hi acabava d’haver reacció a l’altra banda.

Fins que han cregut que podien dur a terme aquest assalt.

Que és ara.

Perquè el PP només pot guanyar aquesta partida si passen dues coses: si reagrupa el vot de la dreta espanyolista (i d’aquí ve que presenti polítiques més dures que les habituals per atreure el vot de Vox), i si no es belluga la massa social de l’altra banda, la de l’esquerra, el valencianisme, el sentit democràtic, la que darrerament ha romàs abstreta o desencantada o tantes coses: desmobilitzada.

I aquesta és la clau. Aquesta darrera, vull dir: en les maniobres que faci o que no faci el PP per tornar-se a engolir el furóncol (ai, perdoneu-me la imatge anguniosa) no hi tenim cap incidència, òbviament, però en l’altra, en la de la reactivació valenciana, sí. I ja comença a bategar.

Comença.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 27/03/2024

Els comentaris estan tancats.