Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar un dilluns. La Maria arrossega els peus cap al metro i pensa que hi havia la guerra, que tenia al voltant un paisatge de deixalles i desolació, de cavalls inflats de gasos i colgats de pols, de gossos famèlics amb la cua entre les cames ensumant sobre la runa i el guix, de silenci sepulcral. Hi havia la guerra i la resta quedava coberta per aquesta realitat feixuga, per la fortor de carn en descomposició.

Tots els amics eren morts.

La família havia fugit abans que arribessin els primers avions.

—Que no, que algú bé us haurà de vigilar la casa, que em vull quedar, que no passarà res.

La mare plorava i mussitava la sentència: tossuda com una banya de marrà. El pare havia agafat la menuda, el gat, el retrat dels avis: fes com vulguis.

*

No pot ser. Mai no l’haurien deixada sola. Mai de la vida ni de la mort.

Va movent el cap mentre baixa les escales. Que no i que no. Hi ha una gentada. Ha de fer cua per clicar. Se sent part d’un riu, la part insignificant, la gota perduda, amb aquelles ganes de girar cua i d’enfilar amunt, saltant les escales de tres en tres, amb passes llarguíssimes i cara de boja que fa botifarra i que corre i que crida. Tot alhora.

Passa la resclosa. Torna a quedar barrejada amb les altres gotes, les cares grises, de son i de no em facis pensar, a aquestes hores ni a cap altra no em facis pensar.

I ara la Maria pensa que no hi havia la guerra sinó un atac d’extraterrestres. Que els pares i tots eren al poble i que allà es podrien salvar, perquè les cuques blaves ja no serien a temps de dedicar-los atenció: la combinació de la nostra atmosfera els ha resultat letal, dirien després al telenotícies (perquè als informatius ja no conjuguen en ser i estar: només resulten). Bah, l’única cosa que importava ara era que els seus eren lluny i que feia tres dies que vivia dins dels túnels, amagada i estupefacta com la resta d’habitants de les tenebres, supervivents per carambola, ratolins tremolosos, esperrucats, bruts.

D’entrada ho havia pres per un anunci, un remake d’aquella sèrie antiga de llangardaixos, una actuació desmesurada per promoure qui sap quin festival. Però no era cap espectacle, tot allò: les naus o el que fossin, aquelles pilotes blaves i diabòliques, zip-zap, es carregaven tothom. Sense avisar. Sense amenaces. Sense cap comunicació. Passaven arran, engegaven la mena de làser que els sortia dels costats i zip-zap-zip-zap, la gent quedava estesa a terra. La gent, no: el que en deixaven: una clofolla seca, una pelleringa de cuiro, quin malson espantós.

Per un impuls d’autòmat, ella havia baixat al metro. Sense aturar-se a mirar què era que passava, per què xisclava tothom. Aquella tarda funesta, la curiositat, el famós efecte badoc, va matar milers de persones. La resta van caure a la nit. Casa per casa, entraven les boles de la mort. Implacables i silencioses. Als hospitals. A les presons. A tot arreu. Llevat dels túnels del metro.

Qui sap per quins set sous no hi havien baixat, allà.

*

Oh. Ja és dins del vagó. Somieja i bada però el cos li sap la ruta com un pobre ruc amarrat a la sínia. No té escapatòria. Seu al costat d’una dona prima que escolta música amb els ulls tancats. I love you so much na-na-nà baby I love you na-na-nà. A tota virolla. Gairebé en palpa les reverberacions. Això hauria de fer ella, també, es diu la Maria: posar-se cascos i la música ben alta, per no sentir els plors de les bèsties, els clangs de les reixes metàl·liques, l’eco de terror que l’embolcallarà durant nou hores seguides, quan arribi a la feina i es posi la bata, les botes de plàstic, els guants.

No eren àliens, tampoc, ni els zombis que ara sembla que hi hagi d’haver pertot. No. Era un virus, una venjança. Havia arribat dins d’un parell de turistes bonhomiosos que tornaven a casa després de fer mitja volta al món, de regalar globus a la mainada, sabó, galindaines. La felicitat és això, ens calen tan poques coses, oi, per aconseguir un somriure, per assaborir la vida simple, la consciència tranquil·la… però ara ja està, la dutxa d’aigua calenta, un restaurant amb estrelles, veure la pel·li en dolby surround, ah.

En quinze dies, i sense que ningú no se n’adonés, havien empastifat mitja ciutat amb aquella cosa que només es manifestava (vòmits, vertigen, pústules obertes) quan ja no tenia remei. I qui es recordava de la rutina, ara que s’havia decretat la quarantena i que tothom vivia reclòs dins dels pisos convertits en búnquer inútil contra el virus o el que fos que et liquidava amb esfereïdora solvència?

Els carrers eren buits, amb prou feines si hi circulaven un grapat d’ambulàncies, gent vestida d’astronauta amb aquells plàstics que les autoritats havien repartit com per donar aparença de seguretat davant d’una situació del tot descontrolada. No hi havia la destrucció de la seva primera idea, aquella de la guerra, però el silenci era igualment sepulcral.

Pitjor.

Més fred.

Com de cripta humida.

*

La Maria és alta, amb una bellesa sense estridència, moderadament intel·ligent, voreja la trentena: ja no espera que el temps li ofereixi cap miracle. Anys enrere sí que ho havia pensat, que l’amor i la vida plena, però ho ha deixat estar. Procura no rumiar-hi gaire, en la criatura que va ser, i, si hi topés de cara, ja no sap si es reconeixeria. Un aire d’ella mateixa potser sí que s’hi trobaria, però para de comptar. Un aire. Com allò de dir que segur que som família.

S’alça d’esma i camina lentament fins que ja és fora de l’estació i veu la nau immensa allà a tocar i sent un calfred i deixa d’inventar cataclismes que l’haurien salvada: no hi ha res a fer: és dilluns i té una feina de merda i encara n’hauria de donar gràcies, tal com estan les coses, filla, millor això que res, mira els teus cosins, que han tornat a casa de l’oncle Manel, mira els teus cosins i toca ferro que no ens haguem de veure igual i coses així li repeteix la mare cada vegada que li detecta un dubte, un quin fàstic de tot, collons, quin fàstic.

Contempla la nau, tan asèptica així vista de lluny i, en un darrer intent, encara s’imagina que hi havia una falla, en aquell coi de ciutat. Tothom ho sabia i callaven com malparits perquè a nosaltres no ens passarà i perquè res no pot aturar el progrés i sobretot perquè a mi què m’importa, si jo tinc la casa lluny d’aquest fangar, en un parc cuirassat de mansions climatitzades. Hi havia una falla i, des de dalt de la mica de turó on s’estava la Maria, resignada a baixar cap a l’horror que l’esperava dins de la nau de finestres miserables, va veure perfectament com es badava la terra en un estrip de roques i basarda.

Sense crits i sense res, només un so eixut, crac!, com de llamp de tempesta seca, aquella boca esquinçada s’obria i s’ho empassava tot. Les orelles li xiulaven. Va caure de cul a terra i s’hi va quedar, amb les mans planes sobre les pedretes que se li clavaven als palmells, sentint com vibrava tot sota el seu cos, un formigueig, una escalfor com el presagi de l’infern.

*

Però ja està. Cap cataclisme humà ni mineral no ha aconseguit salvar-la d’aquest destí penós que té ara plantificat al davant en forma de porta que de seguida s’obre per engolir-la sense remordiments.

—Bon dia.

Ni avui ni mai no li respondrà res, l’home que fa de porter, que li ha donat la targeta identificativa sense moure ni un múscul de la cara i que ja s’ha tombat cap al plafó de pantalletes que limiten el seu univers: centenars de bèsties estibades, immobilitzades, enfollides i mudes en blanc i negre.

Ell mai no li respondrà, però la Maria el continua saludant cada dia de cada dia: és la seva manera d’aferrar-se a la civilitat, el darrer gest abans de deixar-se l’ànima enganxada a les parets d’aquest avern de llums fluorescents i de misèria.

Avui ha d’inseminar. Ja li han preparat les truges, o el que siguin, en una llarguíssima filera de cossos encaixats, feixucs, llagats, bruts dels propis excrements. Alça les cues, renta les vulves, pensa en camps de blat, prepara el catèter, el clava i remou automàticament, sense contemplacions. De seguida oblidarà qui és, i què fa, i tot. La clau és sentir la remor del vent com mou les espigues, deixar el cap en blanc, centrar-se només en cada moviment, en el més concret ara i aquí. Treu el catèter, hi passa un drap. Torna a començar. Les bèsties esgüellen com en un plor.

Conte publicat al llibre Impostures (El Petit Editor, 2016)

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca