24 novembre 2018
[…] Alt i prim sota la gorra. Alt com un Sant Pau i somrient.
Hi ha una grandesa en les persones que s’ho valen, els artistes, i és aquesta: acostar-se amb una normal timidesa i si us plau en comptes de llançar a món el vostè no sap amb qui parla que branden els bufats. A més autoinflamenta, menys vàlua. I la premissa serveix per a la literatura i per a la vida en general també. Hi deu haver excepcions, segur que sí, però jo no les he trobades. I avui, a Vinaròs, a ca la Mariola Nos, en Josep Igual ha confirmat l’altra cara de la moneda: que escriu afuat i que l’obra el sustenta i que podria haver comparegut a la presentació com un gripau blau, però és un lluert. Esvelt i àgil i observador. Contra tota impostura, la senzillesa. No pas de simplicitat, sinó de franquesa i de fons.
És clar que hi ha aquesta sensació de convertir-se en apunt de dietari, quan topes amb l’Igual, en fragment de narració heterodoxa, pinzellada d’humor, nota, reflexió. Però és que no som, el conjunt dels escriptors, indissimulats vampirs? Quina alegria, retrobar-lo sempre!
12 maig 2019
Que l’obris per la pàgina que l’obris sempre hi ha un somriure una fondària o incitació.
Dijous presentaré el Circ de puces a València, a l’Octubre, i he passat aquest matí lluminós a l’era, entre les seves pàgines.
M’agrada dir-ne era, de l’eixida de casa. M’agrada dir-ne eixida, del corral.
Més que no pas presentar-lo, si pogués, el llegiria sencer i en veu alta. En acabat, a més, tornaria a començar. Perquè cada vegada és diferent, aquesta desfilada de personatges i d’interrogants i de recreacions. Segons la llum o segona la lluna o segons el moment és diferent.
Segur que ho ha fet a posta.
No sé d’on ha tret la màgia.
Dijous li ho preguntaré.
14 maig 2019
Ara veig el Circ de puces com un oracle: obrir-lo per qualsevol pàgina, que els ulls n’escullin la peça a l’atzar i que això et defineixi el temps:
Cordial
«Segueix el teu cor», li van dir els seus llavis melosament malèvols. I, tot fent-li cas, durant una temporada coixejava a ritme de taquicàrdies.
Hosti, cert.
16 maig 2019
Ha anat molt bé. Quina vesprada bella de gent bonica i literatura, avui, a València.
26 octubre 2019
No conec els altres dos guanyadors. No conec el xic de poesia, Joan Duran, ni conec el de narrativa, aquest Josep Colomer que ens ha trasbalsat amb la singularitat de la seva obra-món (perquè diguin després que els premis estan donats: que no sabíem qui era ni quan ens en van dir el nom, en obrir la plica; ni qui era ni d’on havia sortit ni com pot ser que el primer llibre sigui aquest i sigui així). Però en Josep Igual, sí que el conec. I quina alegria tan gran, en saber que se li fa justícia! Tot en el gest mesurat, en els ulls, en el caminar, mostra també aquesta alegria seva, com qui no s’ho acaba de creure i alhora sap que sí. I que ja era hora. Això t’he intentat dir. Que ja era hora i que visca el jurat que t’ho ha reconegut.
A la fotografia que repartiran a les agències, després, en Josep Igual es mig camufla rere els altres, rere el faristol que anuncia els 48 Premis Octubre. I ja no es pot, perquè la imatge ha quedat així fixada, però que fes el favor de passar al davant, Josep Igual, que l’obra s’ho mereix i tu encara més. I que quantes ganes de llegir-te L’eternitat enamorada!
ESCRIT PER AL LLIBRE COL·LECTIU D’HOMENATGE ‘JOSEP IGUAL I ELS DIES‘ (PETRÒPOLIS, 2021)
Els comentaris estan tancats.