Les institucionals, vull dir: recuperar les relacions institucionals. Les altres, les de les persones que pugen i baixen, per feina o per família o per visites o perquè sí, són una realitat material, tangible, i mai no han deixat de funcionar (malgrat l’insult dels peatges i dels trens de la bruixa que fan passar per cosa moderna, amb les hores que s’allarguen i aquelles cortines polsoses i les butaques que trontollen i els lavabos que… deixem-ho estar).

Però és hora de deixar de posar boqueta de pinyó per anar repetint la cantarella que iri ni pic, iri ni im vi bí, pitsir in iltri dii, si ninguí ni miri, i reprendre les relacions institucionals entre el sud i el nord. Reprendre, sí: perquè s’han tallat abruptament, irresponsablement, silenciosament i amb vergonyeta.

Val la pena fer memòria i viatjar dos o tres d’anys enrere, quan el Govern del Botànic encetava recorregut i, passades les dècades ignominioses de Zaplanes i Camps i Rites i Olives i tots, es proclamava la bona nova d’alçar catifes i obrir finestres i, sí, normalitzar relacions. Que no vol dir compartir projecte, ja ho sabem, ja s’entén. És tan sols corregir l’anomalia, tornar a posar les coses a lloc i no permetre (o provocar) que es desllavassin només per seguir els més baixos instints de la dreta amb seu a Madrid.

O l’anunci que finalment, es recuperessin els mitjans de comunicació públics al País Valencià, hi hauria reciprocitat amb TV3 i IB3. L’anunci. L’anunci que algun dia passaria, sí. Algun dia.

El fet és que, en aquells primers temps, hi va haver actes de normalitat com ara la trobada de presidents, Puig i Puigdemont, Puigdemont i Puig, el setembre del 2016. El resum del moment, i la definició també, van arribar del bracet de la vicepresidenta Oltra, precisament, en un raonament que potser caldria recuperar: “No és que aquesta cimera siga històrica, és que hem passat anys histèrics”. I hi va haver la Declaració de Palma, també, després, signada entre les conselleries de Cultura del Govern de les illes Balears, de la Generalitat valenciana i de la de Catalunya i mitjançant la qual es comprometien a començar “una nova etapa de relacions per enfortir lligams històrics i culturals i la col·laboració pel benefici comú dels tres territoris”. O l’inici de recontacte amb l’Institut Ramon Llull (que, incomprensiblement, a hores d’ara, val a dir, encara no s’ha normalitzat). O l’anunci que sí, que finalment i quan també finalment es recuperessin els mitjans de comunicació públics al País Valencià, hi hauria reciprocitat amb TV3 i IB3. L’anunci. L’anunci que algun dia passaria, sí. Algun dia. Ara que ja funciona Àpunt, no? Ara, per fi. Oi?

Aquella dinàmica lenta però progressiva va quedar estancada quan el procés independentista principatí va entrar en mode referèndum. Silenciada i frenada per obra i desgràcia, possiblement, de l’exagerada por que trenqués “el relat del canvi”, que comportés la tornada de la dreta espanyolista (PP, ara amb Ciudadanos). Que fos per això. En fi. Potser va essent hora de deixar de magnificar aquests monstres que ens diuen que s’amaguen sota el llit i d’adonar-nos que, sovint, més que per agitacions antigues i temors esventats per interès, els principals problemes que puguin tenir les forces del Botànic provenen de les pròpies limitacions. Per no estendre’ns-hi, ara podríem dir Alacant, només: això que ha passat a la batllia d’Alacant com a exemple i paradigma; de tristeses i de pèrdues i derives. I és aquí, de fet, on caldria, si de cas, aturar-se a analitzar, i corregir, i etcètera.

Perquè, ben mirat, el papu de Catalunya, per bé que agitat amb escreix per l’espanyolisme partidista, no ha tingut, darrerament, tant d’impacte com hauria volgut aquesta dreta de sucursal. La qüestió, per tant, de cara a la renovació, no rau a marcar distància o silencis amb el nord sinó a convertir en fortalesa i hegemonia social la majoria electoral de 2015. I això passa per no deixar-se marcar el pas ni dibuixar el marc, passa per recuperar l’agenda pròpia. Amb naturalitat.

I, en aquesta agenda pròpia, hi ha, entre d’altres coses, la represa de relacions que dèiem. Perquè la llengua i la cultura i l’economia ho necessiten, és clar. Però també per trencar d’una vegada el marc de visió, d’anàlisi i d’actuació imposat per la dreta espanyolista: per erradicar el tabú que ha estat tan llargament utilitzat com a arma electoral i desballestament social i paràlisi general. Vull dir que aquesta represa interessa a tothom, a aquesta banda del Mississipí: tant als qui hi creiem com als qui no ho fan, tant per convicció com per interès.

PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 11/05/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca