La germana del torero

És tan esperpèntic que sembla una paròdia, un d’aquells esquetxos d’en Xavi Castillo que dius “ara n’has fet un gra massa” fins que ell, patatxap, et plantifica als morros el retall de diari que explica la notícia. Perquè resulta que això que sembla impossible (“te quiero un huevo”, “el aeropuerto del abuelito”, “aquedeheim passar el fre del verano”, i altres etcèteres en versió original) resulta que no, que és real, realíssim. Massa i tot.

Com si ara algun guionista pretengués representar l’ànsia dominanta del bipartit que ens ocupa les institucions del sud, el fons i la forma d’això que són (els uns i els altres, PP i Vox, Vox i PP: al capdavall, matriu i berruga formen una mateixa cosa que es retroalimenta), com si cerqués una metàfora i hagués pensat mira, posem que fan conseller de Cultura un torero (conseller de Cultura i vicepresident, hahahaha, sí), i que el paio administra sis o set empreses (de coses immobiliàries i de vins de La Rioja i de marisc, tira-li!) i que arriba setembre i encara no se n’ha donat de baixa i que la notícia surt als mitjans per allò de la llei i les incompatibilitats, i que aleshores la germana del torero, que treballa a À Punt perquè hi és des dels temps de Canal 9 fent d’administrativa en alguna secció, es presenta als informatius cridant i amenaçant perquè què t’has pensat i tu no saps qui soc jo i això no quedarà així i etcètera.

Nah, massa barroer.

Oi?

El problema d’aquesta mena de situacions pot ser precisament que, de tan grolleres, no ens les prenguem seriosament, que esdevinguin simple carn de mem i les anem afegint al cabàs de les coses que fan aquesta gent i que ja se sap. Perquè és que n’hi ha tantes! L’acció amenaçadora de la germana del torero beu d’una deu fonda, d’una manera de fer i d’entendre el món que converteix les coses públiques en una àrea privada de caça al servei dels senyorets. Com quan el forense Font de Mora, que feia de conseller de Cultura per a Francisco Camps, va irrompre al ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per llegir-hi un comunicat i fer visibles les amenaces que ja havia proferit per telèfon i intentar evitar així que s’hi aprovés un dictamen que reconeixia la unitat de la llengua i que incloïa alguna fórmula amb la doble denominació de “valencià-català”. Aquestes formes i aquest fons. Ascensió Figueres, del PP, que aleshores era presidenta de l’AVL, va acatar l’assalt i va retirar el punt de l’ordre del dia. El dictamen es va aprovar un parell de mesos després, però amb variacions. Font de Mora va continuar al càrrec. També va ser president de les Corts.

Des del Consell d’Informatius d’À Punt han reaccionat ràpidament i també han emès un comunicat on es condemnen “les agressions verbals i amenaces patides per l’equip d’edició de les notícies del migdia” i on es destaca que l’intent d’intimidació no va afectar “el contingut de l’informatiu en procés d’elaboració en eixe moment”. I aquesta és la qüestió: tenir eines, tant personals com d’escut institucional i social, per plantar cara a qualsevol intent de censura, de manipulació de la informació. Que saltin les alarmes de seguida. Que la societat se’n senti escandalitzada. Que els ens públics (acadèmics o mitjans d’informació o el que sigui) tinguin blindatge adequat per a impedir l’assalt. Que no oblidem que no som on érem i que tampoc no hi tornarem.

 

PUBLICAT AL NÚM. 2048 DEL SETMANARI  EL TEMPS – 11/09/2023