El Xúquer no es ven

Semblava una ocurrència, una broma de mal gust, una bestiesa deixada anar per a fer riure i que en canvi aconsegueix que l’auditori quedi gelat: vendre l’aigua del riu Xúquer a Almeria. Què t’ha paregut, morrut? Que no fa cap gràcia. Que com a acudit és pèssim i, com a propòsit, pitjor.

La cosa va saltar a la palestra a mitjan mes de maig: que els directius de la Sèquia Reial del Xúquer pretenien plantejar la barrabassada a la seva junta general, i que comptava amb el vistiplau del ministeri espanyol del ram. Calia llegir la notícia dues, tres vegades, una altra encara, per assimilar que sí, que efectivament, que en aquell tros de paper o de pantalla on s’ordenaven les paraules hi deia exactament això que ulls i cervell ja havien capit d’entrada i que semblava impossible que fos però que era: que pretenien cedir drets de la Sèquia Reial del Xúquer a Almeria. És a dir, vendre’ls l’aigua. Per quinze milions d’euros en cinc anys. Un transvasament de 10 hm3 anuals. I que amb els diners que en traurem farem això i allò altre i tots contents.

Hi ha notícies que et pots prendre com una fatalitat o una tristesa, i deixes anar un comentari perquè no anem bé i el món s’acaba, i després l’arxives al teu més o menys curull calaix de les calamitats. Hi ha desastres que només pots llegir passivament: un terratrèmol devastador, per exemple. Quin greu. Tan terrible. Què hi farem. De vegades, aquesta inèrcia s’encomana i, sense adonar-te’n, trasllades la reacció passiva a informacions que no se la mereixen. Perquè els atorgues una ineluctabilitat que no tenen. Aleshores passa allò de la profecia autocomplerta: t’has pensat que no s’hi podia fer res, no hi has fet res, el desastre que s’anunciava s’ha acomplert.

De vegades passa, sí. Per sort, en aquest cas, no ha estat així.

Des de fa gairebé vint anys, que aviat és dit, des de Xúquer Viu (que d’entrada era una plataforma formada per partits polítics i sindicats i organitzacions ecologistes i cíviques de la Ribera, que després es va constituir en associació i que compta amb el suport de de vint-i-dos ajuntaments de la Ribera i de l’Horta i de la Costera i de la Canal de Navarrès i de la Safor) treballen per a mantenir la integritat del nostre riu. Que és el riu més sobreexplotat de la península Ibèrica. El bell Xúquer. L’enyorat. És cristal·lí com un fil d’argent sobre una túnica verda, escrivia al segle XI el poeta d’Alzira Ibn Khafaja. Pestanyes en un ull blau, el brancatge que el voreja entre carícies de brisa.

I tan bon punt va arribar notícia de les pretensions espoliadores, es va posar en marxa la protesta. No, senyors, el Xúquer no es ven: «Fem una crida a la societat valenciana per a la defensa del Xúquer i de l’Albufera, que de nou estan en perill per interessos econòmics». Perquè aquella venda hauria comportat la mort definitiva d’un riu que ja pateix més del que pot suportar. Des de Xúquer Viu explicaven: que la sobreexplotació ja es va consagrar «amb les extraccions salvatges d’aigua de l’aqüífer de la Manxa Oriental, que li van restar 400 hm3 anuals de cabal que van deixar d’arribar a la mar. Hui en dia la meitat de l’aigua del Xúquer es queda en aquelles terres». I recordaven que és el principal riu dels valencians, que abasteix l’Albufera (a la qual també neguen l’aigua que necessita per no acabar convertida en espès abocador), i les aixetes de Sagunt i de València i de la seva àrea metropolitana, i que rega els camps de la Ribera i també d’altres comarques valencianes. I que ja no pot més. Que no pot més. Al Xúquer li falta aigua. Ara tan sols li han deixat «un cabal ecològic ridícul en els últims quatre quilòmetres»: 0,5 m3 per segon. «Tan sols un 1% del que porta el riu en règim natural». Amb prou feines si arriba a la mar.

Algú hauria pogut pensar que ja no hi havia res a fer: era qüestió de vuit, deu dies que a la junta general de regants de la Sèquia Reial es votés la venda a favor d’Aguas de Almería SA, que el ministeri espanyol ho avalés, que consumessin la depredació d’un bé públic per interessos espuris. Algú ho hauria pogut pensar, però no va ser. Es van convocar mobilitzacions. La protesta es va estendre. La Unió de Llauradors. Els regants de la Ribera. Els ajuntaments. Associacions i sindicats. Representants polítics i institucionals.

I el ministeri espanyol de Transició Ecològica va haver de rectificar. Ha hagut de rectificar, per dir-ho de manera més exacta, perquè tot això ha passat molt ràpidament (en deu dies!) i ara mateix.

Que no s’ha d’abaixar la guàrdia, certament, i que tanta feina com queda encara per fer. Però que s’ha aconseguit de paralitzar. Que s’ha aconseguit.

I que és una qüestió de sobirania, també, sí. En les diverses accepcions del terme.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 30/05/2022