Tot és foc i crits i polseguera. Ja són dins. Aquí us espero, criminals, aquí em teniu.
Al carrer, rere les barques amuntegades per tallar el pas, el petit Miquel serra les dents i no nota com li regalimen les llàgrimes galtes avall. Aferra el canó, prepara la darrera granada i tanca els ulls. Ja no veu sang ni francesos ni la mare que li diu torna i que desapareix després sota la runa. Res. Només els ulls tristos del comandant quan parlen de justícia i de l’horta arrenglerada de València. Com aquí, senyor Basset. No: més.
Ara podria ser a Viena però es va quedar. Miquel li evoca el gest i la veu greu i pensa que el món ja no val la pena: ha deixat caure Barcelona i ens oblidarà a tots.
Són a tocar. Ara sí.
Algú ha disparat un projectil per a ell.
I, mentre arriba, Miquel, de quinze anys, ulls d’avellana i braços prims, deixa de plorar i xiula, fluixet, una cançó de bressol.
Microconte publicat al blog La bona confitura per a la sèrie “Microrelats del setge (1714-2014)”
Els comentaris estan tancats.