Ie, Basset!

De vegades, l’explicació més senzilla és la més fonda. La que conté, i no és contradicció, més complexitats.

Quan s’acostava la commemoració dels tres-cents anys de la batalla d’Almansa, aquest punt en el temps, en la història i en l’imaginari que ens marca la pèrdua del poder polític i la reivindicació, des d’aleshores, de les llibertats nacionals arrabassades, Manuel Boix va acceptar un repte que semblava impossible: crear una imatge per a l’heroi, el mite, el general maulet Joan Baptista Basset. Tot just si hi ha, a les cròniques, algun apunt vague sobre la seva planta. Que era alt i amb els cabells clars i para de comptar. Un gravat del segle XVIII (o del XIX) ens mostra, al voltant d’una taula amb una espasa i papers (plànols?), sota el llum d’una llàntia que penja de la volta del sostre, la junta de guerra en la defensa de Barcelona, l’1 de setembre de 1714: hi ha Antoni de Villarroel, Rafael Casanova i una altra figura dreta que parla, d’esquena. S’ha identificat amb el general valencià, que fou un dels responsables de la resistència de Barcelona.

D’esquena, sí.

Manuel Boix s’hi va encaparrar, en la realització d’aquell retrat. Era també una responsabilitat: convertir un nom en gest i en mirada i en carn de tinta xinesa, oferir-nos un rostre per a l’imaginari col·lectiu, aquest lligam modern amb la història i les seves incitacions. Quan va poder fer la presentació de l’obra, finalment, oficialment, algú li va preguntar que d’on havia tret aquell rostre, l’expressió dels ulls. Que d’on ho havia tret o com s’ho havia fet o com podia ser. I l’artista va somriure, gairebé amb murrieria, i en comptes de parlar de la introspecció o de la inspiració o de la documentació o del que sigui, va explicar que hi feia voltes i voltes, i que es mirava aquell gravat antic de la reunió durant el setge, i que pensava que només que l’haguessin representat una mica de perfil, que només que es fes una mica cap ací, que només que volgués…

—I li vaig dir, ie, Basset! —Una pausa—. I ell es va girar.

I ja va estar.

Perquè, encara que sembli impossible, encara que sigui impossible, Manuel Boix ens ha retratat el malaurat general maulet, l’heroi del poble ras, tan maltractat pels poderosos, tan digne i capaç i encabotat. No és que se l’hagi inventat: és que és ell.

Hi ha una mena d’ira, als ulls de Basset; un ser perfectament conscient del moment greu, allà, en aquell soterrani; una determinació. Als llavis arrufats. A la mirada directa i al gest en moviment (tombant-se cap a Boix, cap a nosaltres, sí) i al conjunt que ens forma el rostre sota el barret que ben sembla que dugui flors, també, petites plomes delicades, aquesta necessària evocació de la bellesa simple que ens completa i humanitza. Hi ha un desafiament, a més a més (sobretot?), una interpel·lació a l’espectador de l’ara mateix, un i tu què hi penses fer. I una tristesa. Que no saps si és malenconia o coneixement. Reconeixement. Incitació.

Fer un retrat és més que la simple reproducció de les faccions, és una altra cosa, i no importa amb quina tècnica s’escometi l’obra: tant si és una fotografia hiperrealista com un collage abstracte, un oli al natural, un gravat al·legòric, un bust tridimensional (etcètera, que no acabaríem mai), per traspassar la llinda esborradissa entre allò que dèiem, entre la mera reproducció, la descripció o l’enumeració dels elements que configuren un rostre humà, i la capacitat de captar-ne i de transmetre’n caràcter i esperit, ànima, no sé com dir-ne, hi fa falta aquest altre ingredient que converteix la matèria en art. Que és intenció i és tècnica i és capacitat i tantes coses juntes, és clar. Intenció i tècnica i capacitat més això altre, això que ens és inaprehensible i que potser no sempre sabem descriure però que detectem quan ho tenim al davant. L’art.

Joan Fuster, amb qui l’artista va tenir una relació intensa, fructífera, còmplice, ho va explicar nítidament, això que aconsegueix de copsar i transmetre Manuel Boix, i va deixar escrit que la seva proposta estètica “no es pot separar d’una proposta ètica subjacent”. Més: “Quan Boix veu una cosa, la judica, i ens la comunica amb un rigor gràfic esborronador”.

A Joan Fuster li va veure el somriure, els cabells esborrifats pel vent, l’humanista que pensa i que sent i que transforma. I ens el va oferir en un retrat lluminós i en moviment. Un torçament de coll cap a nosaltres, que el contemplem, semblant al de Basset però diferent, dinàmic, engrescador, transformador. I els ulls pregons i encesos. L’esperança fonamentada en les possibilitats de l’esdevenidor.

He escrit sobre els retrats (sobre un parell de retrats, breument) però també hauria pogut parlar de les mans. Mans en espera o en moviment. Benes i durícies. El joc de pilota i la carícia i sostenir una cadernera morta. Aquesta esborronadora al·legoria.

Així com hi ha la relectura hi ha la reescriptura, i el redibuixar, o el regravar, la repintura: tornar als motius amb els quals proves de descriure el món (o, millor, d’interrogar-lo), palimpsestar-los, reinterpretar-los. La pilota, la mà, els coloms, la xarpellera. Una ala recosida amb corda. Els ulls tan vius. Tan humans. O sense ulls, encara, en un rostre que comença. O ulls embenats d’una pinzellada violenta. Ulls que els agermanats acalen a terra, xuclats i prims en la derrota. Els ulls del Tirant quan es clouen de la carn estremida per un bes. Això és Boix: la voluntat d’incidència, de commoció, d’emoció, de sacsejada; la subjectivitat tan treballada; la capacitat per copsar ràpidament la idea, el moment que ha de quedar inserit i condensat en una il·lustració, i la combinació d’aquest do amb el solatge, també, que converteix cada traç en un acte transcendent. Joan Fuster en deia “perversa passió d’exactitud”. I, en el detall, s’hi desplega l’univers.

ESCRIT PER AL CATÀLEG DE L’EXPOSICIÓ DE MANUEL BOIX “LA LLUM DE L’ART” – XÀTIVA, 1 D’ABRIL-30 D’AGOST DE 2023