Que potser hauria hagut de titular aquest article, simplement, clarament, “Visca el teatre”. O començar d’entrada amb la recomanació directa i dir-vos que hi aneu, quan pugueu, de seguida que pugueu, potser a la tardor hi tornaran i podrem repetir però l’hora és sempre ara i tot això que tindrem al sarró, aquest gaudi que costa de descriure perquè també fa patir, l’emoció continguda i les llàgrimes que baixen en silenci i el pati de butaques alçat dempeus quan per fi pot aplaudir.

És que la Companyia Teatre Micalet (CTM) representa L’oroneta, i és que ho fa d’aquesta manera, i és que un cop has assistit a aquest espectacle (sobri, commovedor, intensíssim, els adjectius s’hi acumulen i no hi ha contradicció) ja no te’n pots oblidar.

I no importa si ja l’heu vista: l’obra que Guillem Clua va escriure empès per l’impacte i els silencis que van seguir l’atemptat homòfob que, l’any 2016, va arrabassar la vida de quaranta-nou persones a la discoteca Pulse, a Orlando (EUA), s’ha representat a Londres i a París i a Madrid i a Nova York abans d’arribar finalment a Barcelona i (després, ara) a València per prendre cos en la llengua original, així que hi ha possibilitats que ja ho hàgiu fet. Però això que us deia: no importa si ja l’heu vista perquè cada posada en escena és diferent, i els matisos que hi sumi cada actriu i cada actor, la proposta que hi estableixi cada direcció, l’escenografia, tot, fan que el mateix text variï tantíssim que no hi haurà sensació de repetició. Per això el teatre té aquesta màgia, suposo. Per això i per més coses però també per això.

“Almeria i Peris”: he escollit finalment el títol amb doble cognom perquè, empesa encara per l’estremiment de l’obra, volia parlar d’ells, sobretot, de Pilar Almeria i de Joan Peris. I sé que en fer-ho cometo una injustícia, perquè a sobre de l’escenari conflueixen dues interpretacions esplèndides, i al costat del magnífic domini de tot que exhibeix Pilar Almeria hi ha (en torcebraç i en estímul mutu alhora: quina meravella!) l’art cada vegada més modulat que posa en joc aquest actor de cap a peus que és també Bruno Tamarit. És tan sols que, a més de l’obra, o a partir de l’obra concreta que ara serveix d’excusa i d’esperó, jo, en realitat, volia escriure un petit reconeixement dedicat, avui, a Almeria i a Peris. Perquè sí i pels anys que fa que són teatre i que fan teatre i que ens ofereixen teatre des d’aquesta ciutat desballestada i reconstruïda mil vegades. Teatre en català. Amb tossuda aspiració de normalitat. Amb voluntat d’altura.

I enfilant-se, sí, cada vegada més amunt.

Perquè aquesta versió de L’oroneta és molt alta. A l’escenari, un piano, una taula, quatre bancs, una lleixa estreta. No cal gaire res per crear l’ambient, la màgia, la tensió, el fil que no es trenca i que ens transporta a la casa on aquesta professora de música rep el jove que li demana unes classes, només, per cantar una cançó, el fil que ens farà transitar per tants de sentiments que s’encadenen, el dol i la culpa i la ràbia i la negació i la comprensió de la pena de l’altre, el tancament de tot, el matís també, l’amor tan intens. L’amor, sobretot. No cal gaire res llevat del talent. I aquí n’hi ha a dojo.

Que Pilar Almeria és una gran dama del teatre no és cap secret i és profecia. Que en aquesta obra excel·leix és gairebé un deure d’escampar-ho perquè tothom qui pugui cerqui l’oportunitat de constatar fins a quin punt el teatre, el teatre tan ben fet, és un generador de felicitat. I jo no sé què n’hauria estat, d’aquest text, sense la contenció que li ha atorgat el director. És la feina que no es veu directament i que, tanmateix, tot ho impregna i determina: Joan Peris aconsegueix evitar qualsevol temptació de melodrama, condensa el dolor sense estridència i ens el fa encara més punyent. Inoblidable.

Que no sé si en som sempre conscients, d’això que tenim, aquí, aquestes dues bèsties de l’escena, i que només volia, avui, compartir la celebració.

“Coses que passen a València” com a títol, també. Coses belles que passen a València. Que l’adjectiu no sigui sorpresa sinó constatació. Que quan parlem del cap i casal del sud no sigui tan sols per descriure les barrabassades que li fan viure, sinó per mostrar-ne el batec invicte, la creativitat que l’enlaira malgrat les ponentades.

Que ens enlaira.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 01/05/2024

Els comentaris estan tancats.