No ho vaig fer expressament: a mesura que escrivia, la novel·la se’m va anar omplint d’àligues. Elles se’n van ensenyorir i jo ho vaig acceptar.
Aquesta imatge és de fa una pila d’anys, al Mas Sopalmo. És davant d’un quadre de l’Antoni Miró, probablement el que més m’agrada de tots: la força i la dignitat i l’enyorança invicta de la llibertat.
L’he retrobada ara, la fotografia, i m’he adonat de l’evidència: que elles, les àligues, hi són des de sempre.
Els comentaris estan tancats.