No descobriré cap secret si dic, d’entrada, que Núria Cadenes es troba en un moment dolç de la seua trajectòria literària, en un punt ascendent de creativitat i eficàcia narrativa, en el qual d’altra banda comença a manifestar-se un reconeixement cada vegada més ampli de la seua obra. Es troba en l’edat justa, a més. Nascuda el 1970, té la maduresa suficient per haver copsat les complexitats de la vida i serva, alhora, l’energia i la curiositat desperta de qui no ho dóna tot per sabut i conegut. Una bona combinació d’experiència i d’audàcia -o imaginació- que ella trena amb altres trets d’una personalitat especial i atractiva.
Perquè no n’hi hauria prou amb els anys de sedimentació de vivència i lectures, d’observació i maduració d’idees. Hi ha qui passa per la vida i se n’assabenta ben poc. Un narrador ha d’haver viscut o ha de posseir aquella imaginació abassegadora que, filtrada per un estil adequat i una bona dosi de sentit del ritme o, simplement, de sentit comú, dóna un bon rendiment literari. I tampoc no n’hi hauria prou amb la gosadia, amb l’ambició, amb l’arravatament de tants joves escriptors que es mengen el món, que són trencadors, i que se’n riuen dels cànons i dels valors consagrats. I es queden, al cap d’un temps, en foc d’encenalls o, per dir-ho d’una altra manera, en fum de canyar. Perquè sovint, com deia el títol d’un llibre de poemes del gran Jenaro talens, publicat el 1973, “el vuelo excede el ala”.
No és el cas de la nostra autora, ni de bon tros. Les seues ales donen l’abast al seu vol, a una obra de volada creixent.
Perquè Núria Cadenes té històries al cap, no para de maquinar, és com un ocell d’ulls esbatanats que ressegueix el soroll i els silencis, el batec i els naufragis, de l’espectacle aquest -a estones grotesc, a estones sublim, quasi sempre tràgic- que anomenem la vida. Té moltes històries al cap, certament, i sap explicar-les. Disposa de la tècnica adeuada. Ha construït una veu narrativa eficaç, ben pastada. L’ofici de periodista que ha desplegat al llarg de molts anys n’ha afuat la curiositat insadollable i l’instint per cercar i trobar els episodis inspiradors. Ho ha demostrat a bastament en llibres com Tota la veritat (2016), una narració inquietant en la qual una trama enrevessada marcada pel misteri i tacada de sang no deixa recer al lector. O bé en El banquer (2013), una reconstrucció precisa dels entrellats mentals i els mecanismes de funcionament d’un gran cacic sense escrúpols que aixecà un imperi financer per mitjà de pràctiques delictives, de la venalitat, la compra de voluntats o les conspiracions. Es tracta d’una figura històrica ben coneguda, que després d’una gran trajectòria de fraus i contravencions, cercà la respectabilitat amb fundacions i benifets. Ací en trobareu un retrat precís, magníficament resolt en termes literaris. O bé en el darrer llibre publicat, Secundaris (2018), on traça una galeria de personatges d’aquells que Vázquez Montalbán anomenava els “vianants de la història”, vides apagades i marginals en un racó de Barcelona -el Turó de la Peira- ben allunyat dels enllumenats resplendents i dels aparadors del luxe enlluernador, que l’autora sap reconstruir i fer interaccionar amb versemblança i credibilitat. Una cosa gens fàcil.
Núria Cadenes, d’altra banda, és una autora prolífica. El seu perfil literari més marcat ha començat a projectar-se amb força els darrers anys, però ja havia publicat altres novel·les, com AZ, i llibres de no-ficció, com Cartes de la presó, L’Ovidi -una biografia d’Ovidi Montllor- i el reportatge -tan entusiàstic- sobre el País valencià que és Vine al sud!, a més de desenes d’articles periodístics -en una dècada a El Temps, i ara a Vilaweb i altres mitjans- sempre intencionats i escrits amb gràcia.
Apuntava més amunt que, enla meua opinió, alguns trets del seu caràcter ajuden a formar una veu narrativa eficaç, a més del pòsit d’experiències i lectures o el domini de l’idioma i la tècnica narrativa. Una certa ingenuïtat en la mirada, la passió roent per la vida de les persones, per millorar-la en tots els ordres, la curiositat infinita, el gust per la bona literatura, l’interès sense límit pels llibres… Per la cultura, i en primer terme per la literatura, que promou sense treva, perquè la llibreria -que comparteix amb Eva Gisbert- ha esdevingut un focus permanent d’activisme cultural a través de presentacions o trobades amb autors.
Rere el taulell a la llibreria, on sempre és un plaer trobar-la, veu desfilar un munt de gent i un devessall inacabable de literatura. Tot es conjumina i ajuda. Però res no seria possible sense un cert tarannà que, a més de les qualitats inherents apuntades, arrodoneix el tremp d’escriptora ja madura que reconeixem en Núria Cadenes. Sense la voluntat de ferro que s’entreveu en la mirada fresca i somrient d’aquesta gran supervivent que allarga la mà a altres nàufrags que, com nosaltres mateixos, cerquem alleujament en els llibres i en una veu amiga.
GUSTAU MUÑOZ – Revista Caràcters, núm. 85
Els comentaris estan tancats.