No hi ha àligues al cel.
Ja fa un bell grapat d’anys que ens coneixem. És una dona serena, acostumada a bregar amb pacients malcarats, esporuguits, mossegaires, de tot. No l’he vista mai alterada. Mai. Ni quan n’hi ha un que, per nervis, per caràcter, pel que sigui, es fot a cridar. Ni quan aquest un troba eco i comboi en els altres i és difícil sentir-se la veu, ordenar-se els pensaments entre tant de lladruc i de miol i d’udol i de gruny i de la varietat incomptable de sons de protesta o d’autoafirmació que poden deixar anar plegats gats i gossos de mides i pelatges diferents concentrats en una mateixa sala d’espera.
Puc dir que és la meva veterinària encara que, és clar, no em tracti a mi. Com que tinc dos quissos (tinc o em tenen, o deixem-ho en mútuament i cadascú a la seva manera), puc dir també que, si no és per l’un és per l’altra, ens hem de veure força regularment. Ara, a més a més, comencen a comptar anys acumulats al llom (que no són concrets perquè d’entrada a la protectora van fer un capmàs, diguem-ne, però que amb el temps que fa que ens tenim i tot plegat, podem dir que ell voreja i ella ultrapassa la dotzena) i les visites sovintegen més perquè amb l’edat ja se sap que qui no té un all té una ceba i etcètera.
En fi, que tot això ho explico perquè, la setmana passada, els ulls d’aquesta dona tranquil·la i aplomada es van humitejar. Que va ser un instant, només, i de seguida es va empassar saliva i va mirar cap a una altra banda i va fer així amb la mà i mig somriure i ja va tornar a tenir la planta de sempre i les coses a lloc, però que jo ho vaig veure. Una mena de cansament o desesperació. Una impotència.
De vegades (sovint?), la mitologia ens ofereix explicacions o metàfores inquietants. Aquesta d’Europa, per exemple. Que la definició d’això que som, amalgama i somni també, història i cataclismes…
Ho dic d’entrada, que, després, capaç sóc d’embolicar-me amb qui sap què i oblidar-me’n: és un llibre preciós. Feia temps que no em passava, això de no poder…
Va ser per aquesta mania que tinc de parar l’orella. Que ho justifico amb la cosa d’apuntar frases o temes o escenes que després poden passar a un…