Hi havia una dona major, a Massanassa. Jo conec el seu germà, un home de respecte, barba blanca, caliquenyo, poques paraules. Ara té vuitanta-set anys. Fa temps que no el veig. Ens conten que ja no viu a Massanassa, però que la germana s’hi havia quedat. A la casa de la mare, una planta baixa. Amb una dona que la cuidava. I la cosina, que vivia al pis de dalt. Anava en cadira de rodes. El dia de la riuada eren a casa. Ningú no les havia alertat. L’aigua va arribar molt forta. No van tenir temps de res. La cosina va baixar com va poder, va trobar la cuidadora que provava de treure l’àvia d’aquell remolí, cada vegada més alt, virulent. L’agafaven entre les dues i no podien. No podien. I va ser ella, que els ho va dir: deixeu-me, pugeu, salveu-vos.

Salveu-vos.

No en van poder treure el cos fins l’endemà.

I jo, ara, no ho escric per encomanar la pena, sinó per necessitat. Perquè m’ho van contar ahir, perquè saber-ho fa tant de mal i perquè no m’ho puc treure del cap. Perquè no ho vull fer.

Però necessito compartir-ho.

Ho sento.