Abans d’agafar-lo, de tenir-lo dies incomunicat, fora del món, les amenaces, els ulls embenats, el cap dins d’una bossa, els cops, trets simulats de pistola, l’havien anat a cercar amb una excusa inventada, que hem de comprovar no sé què de la bicicleta, del cotxe, del que sigui perquè en Joan anés a la caserna i poder fer-li una fotografia, mostrar-la després a un dels independentistes que ja tenien detinguts, torturats, en aquella ràtzia que havia de propiciar el silenci olímpic, i fer que digués que potser sí que el coneixia.

Dos dies després de l’estranya visita, el 7 de juliol de 1992, se li presenten a la feina, al bar que tenia al poble, i se l’enduen emmanillat. No entén res. Ni ell, ni la Paqui, que és la seva dona, ni ningú. Però és que no hi ha res per a entendre: l’arbitrarietat forma part del càstig, que és personalíssim (el segrest, la tortura) i també col·lectiu (la por, el silenci). Els escorcollen la casa, el bar, la barraca del camp. S’exciten quan hi troben coses amb cables. La Paqui és esteticista. Són màquines de depilar.

Hi ha un curt preciós que explica la història d’en Joan Durà i la seva família. Un curt curtíssim, tres minuts i poc. Poètic i estremidor. Dibuixat i animat en blanc i negre i tons de gris en 2D, relata els fets l’un darrere de l’altre: la primera visita dels guardiacivils, la detenció, l’estupefacció, els crits, l’ofec de la bossa al cap, que aquí no hi és, que on se l’han endut, i deixar-lo anar després de tres dies inacabables, desorientat i sol de matinada, a Madrid, au, tu fora, i que hi sigui la dona que estimes i que t’estima i que encara avui no sap explicar com s’ho va fer per arribar-hi i salvar-te, però que ho va aconseguir.

Aquella abraçada.