I perdoneu-me, si us plau, el rodolí que encapçala l’article. Sóc fatal per als títols, no volia que hi sortís Barça ni Laporta i m’ha guanyat la imatge de la gent votant, aquella mena d’alegria que hi havia, els amics que enviaven fotos, la consciència de fer alguna cosa conjuntament i cadascú també (si no hi ha individus que s’hi posen és impossible l’acció col·lectiva). De fer alguna cosa i de fer-la bé.
«Los catalanes hacen cosas», aquesta expressió entre envejosa i estupefacta que va encunyar l’inefable M. Rajoy, agafada pel cantó irònic i pronunciada amb les eles líquides resulta que acaba explicant i explicant-nos alguns dels esdeveniments que vivim. Algunes de les insistències. De les resistències.
De les resiliències.
D’això darrer, sobretot, d’aquest terme que no és fàcil de pronunciar i que significa tant la resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, com la capacitat d’un ecosistema de retornar a l’estat normal en ésser afectat per pertorbacions o interferències, com també la capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses. Paraula de diccionari i descripció, potser, de coses que ens passen.
Perquè d’entrada hi va haver això, les ganes de votar, aquest impuls i aquesta emoció també de retrobar-se al Camp Nou, als espais que el representaven als altres punts del país. De retrobar-se, perquè un club de futbol, sí, és competició i esport i negoci i pot ser borumballa i moltes coses, però també és, de vegades, un sentit fort de comunitat, d’espai i sentiments compartits; i de retrobar-se votant, que és un dret que en aquest país nostre, ves per on, ens agrada exercir.
En el cas del Barça, a més a més, aquesta acció senzilla d’escollir una papereta i posar-la a l’urna té l’afegit de representar encara un «el club és dels socis» que pràcticament ha desaparegut de l’univers futbolístic (i no sé si vull preguntar als amics que són seguidors del València CF per això del príncep malaisi multimilionari que diu que vol comprar el club i «expandir el seu imperi»; no, no ho vull). I això, aquesta mena d’intangible, també compta. I molt.
Que hi havia pandèmia i que, com tot des de fa tant, era diferent i difícil; i que el pansiment de l’equip i que el Bartogate, aquella grandiosa ignomínia lligada a la llosa espanyolista (terme que aquí no es refereix a cap equip de futbol sinó al nacionalisme d’assalt i dominació que regeix i configura l’estat que encara patim), i que etcètera: hi va haver alegria, el 7 de març, a l’hora de votar. Hi va haver alegria perquè hi havia projecte. Objectius. Perspectiva.
I així, l’afició del Barça va decidir que qui cau i s’aixeca és tan alt com era, i que és important recuperar la sintonia amb el país, recuperar el tremp i els valors que ja li havien estat impuls. Tant en l’imaginari col·lectiu com en la vessant esportiva. Perquè aquesta n’és una altra, i digna també d’anàlisi: precisament quan, en la primera etapa de Joan Laporta, el Barça ha exercit desacomplexadament la catalanitat, més èxits esportius ha aconseguit.
Èxits en títols i en partits memorables però igualment en allò altre, en aquell intangible que també compta: perquè guanyar era, és, una part de l’equació, és clar, però no pas l’única. Hi ha la forma. El tarannà. No sé com dir-ne. És Messi en comptes de Cristiano. Guardiola en comptes d’aquell altre, el del joc brut i sempre emprenyat, el comsedigui. És sortir a guanyar, és guanyar, sí, però no de qualsevol manera. Això feia el Barça i això ens va demostrar que existeix: és el valor de l’excel·lència. Res a veure amb la simple testosterona del «triomfador» i brams i cops goril·lacis al pit, no: és força i gosadia i intel·ligència col·lectiva. Somriure, fins i tot. I així, quan arriba l’hora del partit, es guanya o es perd, com a la vida, però ja no hi passes vergonya. Perquè hi jugues. I hi jugues així.
Desitgem-li encerts, a Joan Laporta, en aquesta nova etapa de president, que torni a ser el Laporta dels millors temps, aquell catalitzador d’arrels i d’atreviment i de futur. De lligam compassat amb el país.
Perquè és cert, certíssim, que el Barça no és el país. Però també ho és que el model que basteix i representa el Barça té molt i molt a veure, sí, amb el model de país. El que som i el que pretenem ser.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 15/03/2021