Feia temps que volia escriure sobre aquest tema. Des que en vaig tenir notícia. Que se sabia d’abans i que no se n’havia acabat de fer cabal i que això ho torna tot una mica més sinistre, si és que es pot enfosquir encara. Que se sabia d’abans i que no deixo de preguntar-me com pot ser que no n’hagués sentit res, si se sabia. Se sabia des del 1995, quan ja es va esmentar en alguns articles, al Corriere della Sera, a La Stampa, a La Nazione. Se sabia des del 2022, quan es va presentar aquell documentari del cineasta eslovè Miran Zupanič que du un títol estremidor, Sarajevo Safari. Se sap de nou des d’aquest 2026 mateix, quan ha vist la llum el llibre del periodista italià Ezio Gavazzeni I cecchini del weekend: L’inchiesta sui safari umani a Sarajevo (‘Franctiradors de cap de setmana: una investigació sobre els safaris humans a Sarajevo’, sense traducció al català).
Se sabia.
La denúncia és esgarrifosa; no la denúncia, sinó els fets que la motiven, això vull dir. De segur que n’heu sentit a parlar. Fins i tot costa d’escriure-ho. Individus que pagaven per matar gent. Agafar un avió a Trieste, volar fins a Bòsnia, a la guerra, al setge immisericorde, disfressar-se de caçador, col·locar-se dalt d’un turó, la mira telescòpica, apuntar cap a un carrer i, pam-pam-pam!, disparar contra una persona. Sentint-se qui sap què des de la seva talaia protegida, exclamant qui sap què en cada intent fallit, celebrant qui sap què en cada assassinat. Tornant després a casa, als sopars amb la família, els negocis, les convencions, la vida pública i la privada i tot com si res.
Com si res.
Parlant potser de les caceres, així en general, la necessitat de gallejar, la satisfacció de pensar que ningú no sap a què et refereixes, la sensació d’exclusivitat, d’impunitat, fer el que vulguis perquè ho pots pagar, aquest verí tan perniciós, aquesta pesta de la humanitat.
Diuen que les criatures costaven més. Més diners. I les dones també. Els vells, no; els vells, menys. El tètric barem dels covards, dels abjectes, no trobo l’adjectiu.
De vegades em passa, que hi ha coses que preferiria no haver sabut, que ara ja no té remei i no me’n podré desfer però que abans de sentir-les, de llegir-les, de saber-les, tenia l’ànima una mica més neta. No n’estic orgullosa, d’aquest sentiment, i tampoc no hi estic d’acord, perquè considero que les coses que passen s’han de saber. També les coses terribles. És una justícia envers qui n’ha estat víctima, sobretot. I un coneixement necessari per a la resta, també: la disfressa, la irrealitat, acaben tornant-nos mesells, ens impedeixen cap mena d’actuació, la possibilitat de cap canvi.
Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, va patir un setge cruel durant la guerra de Bòsnia: l’exèrcit serbi la va envoltar l’abril del 1992 i no es va declarar alliberada fins el febrer del 1996. Quatre anys sense electricitat ni medicaments ni calefacció ni res. Quatre anys sota les bombes. Quatre anys de resistència mentre el món s’ho mirava. Sempre fotem igual. Deu mil morts. Dotze mil. No hi ha una dada definitiva.
Durant aquells anys de setge, hi havia alguns carrers per on s’havia de passar corrents. Pels franctiradors. Disparaven contra la gent. Disparaven i assassinaven. Deliberadament. Contra tothom. Franctiradors contra civils, l’horror que no cessa: l’ONU ha denunciat recentment l’assassinat, per part de franctiradors israelians, de persones que intentaven accedir al menjar que els portaven, a Gaza. Franctiradors. Amb aquesta fredor.
Heu vist el documentari de Zupanič? Feu-ho. Costa. Les imatges són reals. Dos cossos de bocaterrosa en un pont, un cotxe que s’atura, gent que arriba, un bassal de sang que es barreja amb el gris humit de l’asfalt, ajudeu, agafen el cos de la noia i el deixen, desmanegat, al maleter d’un cotxe, el del noi, en un altre maleter, les cames que en surten, com d’un ninot de drap. Quan se l’enduen encara té els ulls oberts.
Arran del documentari i del llibre ja hi ha fiscalies que practiquen diligències. A Milà, a Sarajevo, a Viena, a Berna i a Brussel·les. Per cercar, per trobar els individus que van pagar per poder assassinar. És esgarrifós pensar que encara campen. Hi ha alguns investigats, sí. Han passat trenta anys i de segur que costa. Però pot ser que es vagi desfent la boira que durant tant de temps ha cobert aquells crims. A força de parlar-ne i parlar-ne i parlar-ne. A força de no deixar-ne de parlar. De reclamar justícia. Perquè el silenci després de les matances no les cura, sinó que les perpetua.
I és important això que vivim darrerament, que surtin a la llum aquestes investigacions, des de les institucions judicials, des del treball periodístic. En un reportatge recent del canal Arte, dos reporters de la xarxa de periodisme d’investigació dels Balcans destaquen que, fins ara, no hi ha proves d’aquest “turisme” (és que no sé quantes cometes hauria de posar-hi, aquí, quin símbol per a destacar-ne l’horror) d’assassinat. Diuen que només hi ha testimonis i que amb això no n’hi ha prou per a bastir una causa. Calen proves. Segurament tenen raó. I també en té la sociòloga Jovana Kolaric, del Centre de Dret Humanitari de Belgrad, quan recorda que fins ara, cap franctirador de l’exèrcit serbo-bosnià no ha estat processat pels assassinats comesos a Sarajevo.
Cap ni un.
Els seus crims han estat provats i d’això no se’n parla. No en parlem. No han tingut ni tan sols l’atenció mediàtica que ara, finalment, atorguem a la possibilitat d’aquells vils assassins de cap de setmana.
Perquè els caps de setmana, explica la gent de Sarajevo, els trets dels franctiradors augmentaven.
PUBLICAT A VILAWEB – 14/10/2026