Dilluns, set del matí. Plou a bots i barrals a Granollers. A bots i barrals després del cap de setmana de llamps i trons i inundacions, el so estrident de les alertes als mòbils, restriccions de mobilitat, núvols negres, trens aturats, actes suspesos, quedeu-vos a casa, de seguida que pugueu, a casa. Per si de cas. L’experiència col·lectiva també és això, aquesta basarda i el cor encongit i gens de ganes de fer-hi broma, aquí. Gens ni mica.
Ni bromes ni jocs de paraules, tampoc, però és que aquest dilluns al matí plou sobre mullat: divendres l’aigua corria desbocada pels carrers de Santa Bàrbara i Ulldecona i les Cases d’Alcanar, es confinaven el Baix Ebre i el Montsià, aquella imatge d’un pont de fusta endut pel barranc de l’Estany a l’Ametlla de Mar, les esfereïdores taques roges als mapes presents i als de predicció; dissabte entrava en escena el concepte medicà, que vam aprendre que és un minihuracà mediterrani, clapes fosques de pluja intensa, situació meteorològica de perill, avís que a les vuit del vespre els trens de Rodalia deixaven de circular –i els Ferrocarrils també–, hi havia inundacions a l’Hospitalet de Llobregat, les acumulacions de pluja al Barcelonès i al Baix Llobregat feien esgarrifar; diumenge el riu Besòs ja anava al límit (a les set del matí arribava a 663 metres cúbics per segon i superava amb escreix els 506 del temporal Glòria), les rieres del Maresme ja corrien amb aquell seu brogit i sense aturador, Sant Feliu de Guíxols quedava aïllat i Òrrius també, inundacions a Tossa de Mar, a Pineda de Mar, a Cardedeu, s’avisava que el Ridaura arribava a 300 metres cúbics per segon, la pluja tornava a atacar el Montsià.
No és ni de bon tros una relació exhaustiva, això que he fet. Ni de bon tros.
Tres persones mortes i una de desapareguda.
Dilluns, set quaranta del matí. El Servei Meteorològic de Catalunya avisa de perill màxim al Vallès Oriental. L’alerta oficial arriba força més tard. Les xarxes, els veïns, els amics, els whatsapps ja fa estona que bullen per fer córrer la informació. Carrers inundats a Granollers. Poc abans de dos quarts de deu, l’alerta saltarà als mòbils del Vallès Oriental: no circuleu, confineu-vos a l’interior d’edificis, si us arriba l’aigua pugeu a les plantes superiors, eviteu soterranis i zones baixes. Fot por.
Quan això passa (l’estridència al mòbil, el salt al cor una altra vegada), ja fa cosa de vint minuts que el president del govern espanyol ha acabat la declaració institucional en un faristol a la porta del Palau de la Moncloa. A Madrid. Perquè si movem la cronologia i diem que ara és dilluns, nou del matí, veurem Pedro Sánchez entrant a escena amb aquella cara demacrada dels temps que corren, galtes de basset compungit, parlar seriós com les circumstàncies. I diu que l’economia del seu estat ha crescut i les coses que ha de dir un candidat que anuncia que convoca eleccions i que vol que el tornin a votar.
És un dilluns assolellat a Madrid. Es veu al vídeo oficial, amb la llum que es filtra entre les fulles dels arbres o dels arbusts o el que sigui que hi ha a l’esquerra de la pantalla i que va il·luminant el marbre opac del marc de la porta (oberta: els assessors saben que l’escenari també comunica) amb aquella vitalitat dels raigs del matí.
No sé si a Granollers algú ha estat pendent de la compareixença. Ho dubto. Però sí que puc afirmar que la distància de la Moncloa fins al Vallès és sideral. I no pas per qüestions meteorològiques.
Ara faré una petita confessió: diumenge a la nit, al tren desballestat que baixava, ara caic, ara m’aixeco, fins a València (abans en dèiem Euromed, ara no sé quin nom hauríem de posar a l’artefacte), i que va quedar aturat a la zona de la Ràpita per una bassa d’aigua que va entrar als compartiments, allà de nit (vam arribar a destinació a quarts de tres de la matinada), mirant per la finestra i no veient absolutament res, recordant aquells llamps, els vídeos d’aigua marronosa desbordant-ho tot, la veu del pare dient que no pateixis que estic bé, vaig pensar en les eleccions espanyoles. Això vaig fer. Quines coses, de vegades, el cansament.
Ja s’havia dit i més o menys se sabia, que Sánchez aprofitaria l’afer dels decrets de l’habitatge per avançar les seves eleccions. Imagino que és inevitable que, per a aquestes coses, si en té la prerrogativa, cadascú cerqui el moment que considera que li és més propici. Si es tracta d’eleccions, l’electoralisme s’ensenyoreix del món. Lògicament, suposo.
Entenguem-nos: no vull dir amb això que la qüestió de l’habitatge no sigui important, perquè ho és. Moltíssim. I les mobilitzacions que ara omplen les places també al nostre país responen a una necessitat i a una afartamenta absolutament reals. Que s’hauria pogut manifestar abans (el 2021, per exemple, quan el govern espanyol va presentar recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de lloguer d’habitatge catalana, posem per cas), però que ho fa ara i endavant les atxes.
En tot cas, la confessió: que em pensava que ho ajornarien. No pas que no avançarien eleccions, sinó que n’ajornarien l’anunci. Un parell de dies o tres. Fins que amainés el cataclisme.
Com si els importés.
Quines coses, sí.
Avui, en tot cas, sincerament em pregunto què hauria passat si, en compte de Granollers, l’aiguat hagués caigut sobre Torrejón de Ardoz, si el rècord sinistre de pluja en 24 hores hagués afectat Madrid, si la toponímia de les inundacions digués Alcorcón o Arganda del Rey o el Manzanares. No m’imagino el president del govern espanyol fent la compareixença com si res, sinó parlant de responsabilitat amb l’aire greu i dient que ara el que importa és això per damunt de tot i demà ja etcètera.
M’equivoco?
PUBLICAT A VILAWEB – 07/10/2026