Les circumstàncies. O, més exactament, més objectivament potser, la realitat material. Tossuda. Insistent. No sempre visible però present per definició. Determinant-nos els moviments fins i tot quan l’embolcall, l’aparença, la consigna del moment vulguin tibar cap a una altra banda, un altre interès.
El president Ximo Puig va fer cap a Barcelona, l’altre dia, a l’acte que hi organitzava Foment del Treball Nacional. Empès per la pertinàcia que dèiem, per la realitat que aflora i que s’imposa malgrat tot, i cercant, això sí, el marc adequat i incomparable, va tornar a Barcelona. Hi va fer esment, és clar, a les relacions econòmiques que són principals i que ens continuen forjant el país, la realitat que dèiem, i que canta també quan es descriu en dades: el principal espai de relació econòmica del País Valencià és el Principat de Catalunya i viceversa. Hi va fer esment de les relacions econòmiques, per tant, és clar, però, sobretot, es va referir a la situació política. Amb el Govern de l’Estat espanyol en interinitat encara des de fa tantíssim temps, amb la necessitat que tenen dels vots que els falten per a una (altra) investidura complicada, tornen a desenterrar el follet del federalisme. Treure-li la pols, el fang que deu dur enganxat a les orelles, mirar d’allisar-li la robeta rebregada, i presentar-lo, tatxan, com si fos nou.
En fi.
És cert que, fins i tot en els moments més crus de la repressió contra Catalunya, el president Ximo Puig, igual com la presidenta Francina Armengol, han tingut una posició diferent que la del PSOE estrictament espanyol. Que fins i tot han insinuat la necessitat de solucions polítiques quan al seu partit mesetari clamaven a favor de la repressió. I podem pensar que aquest posicionament és una cosa personal, perquè l’un és de Morella i l’altra d’Inca, espai de fronteres que no ho són, centralitat illenca, jo què sé. En el cas del president Puig, podem ponderar el caràcter, o la influència d’aquell primer PSPV de Vicent Ventura o el que sigui i que hi pugui afegir qui més el conegui. Però si reduïm els actes polítics tan sols a la cosa personal o de caràcter, també hi hauríem de sumar els anys que va exercir de diligent cap de gabinet de Joan Lerma, per exemple. Per tant, pot ser que els moviments polítics tinguin explicació tan sols per les persones que els escenifiquen, i pel seu tarannà, és una possibilitat, sí, pot ser, efectivament, és clar; o pot ser també que, digueu-me agosarada, la realitat valenciana a la qual es deu i representa Ximo Puig sigui diferent de la realitat de ponent. I que, amb tants matisos com hi vulguem incloure, no hi seria sostenible una posició de justificació repressiva i aporellista.
Perquè, ben mirat, si hom considera realment que cal diàleg, tal com s’ha dedicat a repetir el president Ximo Puig en la seva recent visita a Barcelona, per què no predica amb l’exemple? Per què no s’ha volgut reunir amb el president Quim Torra, ni tan sols quan aquest l’ha convidat formalment a la trobada?
Quan, l’estiu passat, Torra va escriure a Puig per tal de “celebrar una reunió entre presidents”, aquest darrer va respondre que ara no toca. Literalment, que “no es donen les circumstàncies”. I ara, que ha fet cap a Barcelona, i com que continua sense voler trobar-se amb el seu homòleg institucional, però com que la necessitat l’empeny a parlar de diàleg, alça la bandera de l’equidistant (cal continuar parlant-ne, val a dir, de l’equidistància, quan els uns reclamen democràcia i dret al vot i els altres hi responen amb porres, exili i presó), redueix la representació a la cosa de partit i es fa la fotografia… amb Miquel Iceta.
Amb tot, i malgrat la reducció partidista, és positiu que el president valencià vagi a Barcelona, és clar. I que ho faci ara. Això mostra fins a quin punt hi ha una realitat material, social que l’empeny. Si el poble valencià hi fos contrari, Ximo Puig no hagués fet aquest viatge. Ni en el marc “controlat” de Foment ni en cap altre.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 25/11/2019
Els comentaris estan tancats.