Núria Cadenes no amaga ni el risc ni el repte experimentalista amb una novel·la de gènere: en lloc de la trama —una línia fugaç— opta per impressions, foscor i crueltat, un món interior tèrbol i un passat d’on només arriba un eco amenaçador i fatídic. Enmig d’aquesta tensió narrativa, la llengua de Tota la veritat és cabdal i un dels segells distintius de l’autora, amb imatges poderoses, punxegudes i feréstegues: una memòria ‘escrostonada’, una carta escrita amb ‘lletra garrella’, l’atmosfera ‘envescada i llotosa’ que no es pot defugir. Davant aquest ambient opressiu —claustrofòbic i crispat—, tan sols es pot fer una vida ‘salvatge i embardissada’.

Els comentaris estan tancats.