Cadenes redacta amb to planer i col·loquial, passa de l’anècdota personal a la reflexió històrica o la presa de partit cívica, amb una expressió fresca que fa ben properes les explicacions.
Aprofita l’ofici periodístic, alliberat de neutralitats asèptiques, perquè vol incitar directament els lectors i fer ‘escrits amb intenció de picar la curiositat o l’amor propi o el que sigui: el que sigui però que vinguin. Un cop aquí, a l’Horta, la Marina o el Vinalopó, a fer via pròpia’.
Però a qui s’adreça l’autora d’aquesta crida? ‘D’entrada a principatins. Però no només. De fet, ara que ha començat a rodar vaig capint també que el desconeixement del sud és general: de Barcelona respecte de València però també de València respecte d’Alacant’. I què en podem traure els naturals del País Valencià? Doncs cascú és cascú, diu la saviesa popular. Però si no ens conformem amb la dissolució, podem provar a reconéixer-nos en un espill diferent al de tòpics i sobreentesos de costum. El propiciat per la biografia de Cadenes: ‘M’he plantejat aquest llibre des d’una doble mirada. La barcelonina amb arrels gironines, i tot el que això implica de tarannà no gaire donat a l’expansió, que sóc. I la que em dóna, per circumstàncies boniques de la vida, viure a València ciutat ja fa uns quants anys’.
Els comentaris estan tancats.