Tot això ve a tomb no pas per cap atac d’enyorança, sinó perquè hi ha una cançó que em torna insistentment a la memòria, aquests dies. I que ve justament d’allà. No té complexitat ni bellesa ni passarà a la història de la música, ja us ho podeu imaginar. Però és com un corcó, lararara. No ho puc evitar. Els veig, en míting o en tertulieta o en conferència de premsa o provant de ser ocurrents a les xarxes, fent cara de molt revolucionaris i molt republicans i molt alternatius i molt de tot mentre no es tracti de passar de la postureta a l’acció.