A aquestes alçades de l’any ja n’hauríem d’estar tips i cuits. Hauríem hagut de tenir tan gran enfitament que de cap manera no se li acudiria a ningú de fer un altre article que en parlés. A les marquesines del carrer, al metro, al tren, els documentals, les tertúlies, les festes escolars, a tot arreu i sense escapatòria possible fins al gran empatx hi hauria hagut d’haver explicació i referència, potser també un logotip oficial que hagués alçat polèmica perquè és lleig o perquè és modern o perquè tot són gustos i que ara ja formés part del nostre paisatge fins al punt que, si hi hagués alguna persona humana que encara no sabés a què feia referència, es preguntés, igualment embafada, què coi és aquest sis-cents que em trobe a la sopa.

Se n’hauria hagut de parlar tant que fins i tot al Principat n’hauria arribat l’eco. I l’haurien sentit. Que ja és dir.

Però no.

De fet, l’aniversari ha passat amb tanta discreció que potser aquesta és la notícia.

Perquè resulta que en aquest trasbalsat 2018 fa sis-cents anys que va néixer la Generalitat valenciana. Sis-cents anys. I sembla que no ho hem sabut celebrar prou.

Potser em direu que al gener hi va haver una declaració institucional del Consell; a la primavera, un acte organitzat per les Corts al convent de sant Domènec de València, allà on el 1418 es va aprovar la creació de la Generalitat; i que ara, a la tardor, s’acaba de dur a terme un congrés internacional amb cent vuitanta especialistes. És cert. I és cert també que hi ha una entitat que s’hi ha implicat, que Acció Cultural del País Valencià ha fet una exposició ambulant sobre la qüestió, i material didàctic per a les escoles, i que organitza un cicle de xerrades, i que tenen molt bona rebuda. De segur que hi ha hagut alguna altra iniciativa. Però, si ara que encetem novembre potser ja tenim prou perspectiva per començar a fer balanç, la realitat és que la celebració ens ha quedat prou prima.

Potser ens ho hauríem de fer mirar.

Perquè aquest aniversari és una fita important. Per simple coneixement de la història ja ho és. Per comprendre molt millor què som, i què podem ser, també. Ara hauria de dir allò de conèixer el passat per entendre el present i preparar el futur, que és un tòpic tan consolidat i que sempre va bé de tenir a mà. Però és que és cert. I, en aquest cas, claríssim. Clarissimíssim.

Vull dir que té moltes implicacions el fet de comprendre que les institucions valencianes no emanen d’aquell pesat “marco de convivencia que nos dimos entre todos” i que cal escriure en castellà i entre cometes perquè en quedin clares forma, literalitat i intencions. Perquè no és innocu, saber que la Generalitat valenciana es va crear el 22 de març de l’any 1418, quan les Corts es van reunir dins del bell convent de sant Domènec de València (que ara és propietat dels militars espanyols i dins del qual, fins fa tres dies, hi tenien impúdicament i definitòriament exposada l’estàtua del burro i l’haca que s’havia aconseguit de treure de la plaça de l’Ajuntament: el dictador Franco dalt del cavall. Però aquesta és una altra història. O la mateixa. En fi. Tanco parèntesi. Un altre dia en parlarem). Deia que, dins d’aquell edifici esplèndid que recuperarem, les Corts van decidir de dotar d’estructura la Diputació del General (del general perquè afectava tothom, la generalitat de les persones), l’òrgan que gestionava les qüestions pendents un cop dissoltes unes Corts i mentre el rei no en convocava unes altres.

El desencadenant va ser la necessitat de fer front a la invasió de Castella: Pere el Cerimoniós necessitava diners per a la guerra, les Corts li ho havien d’aprovar i el rei va haver de fer concessions. Canvien actors i circumstàncies però els mecanismes són sempre similars. Així que el rei va acceptar que els impostos fossin recaptats i administrats per una comissió delegada de les Corts, la Generalitat. Recaptats i administrats. Cal repetir-ho? Recaptats i administrats.

Ho va destacar l’historiador Antoni Furió en l’acte d’obertura del congrés ‘La veu del regne’ que ha presidit: amb aquella decisió, l’any 1418, es va obrir ‘un important capítol en la història no sols fiscal i financera sinó sobretot política del regne de València’. Les formes institucionals d’aquell regne, les formes que configuraven el conjunt de la Corona Catalanoaragonesa, ens acostaven més ‘a la via del parlamentarisme i el constitucionalisme propis d’Anglaterra, els Països Baixos i altres regions europees que no a la via més monàrquica i autoritària seguida per França i Castella i que desembocaria en l’absolutisme’.

No sols fiscal i financera sinó sobretot política. Potser és d’aquí, que plora la criatura. Potser és per això, que la commemoració ha estat tan prima. No fos cas que ens adonéssim que l’autogovern valencià no neix ni de l’estat de les autonomies ni de la Constitució espanyola. Que ve d’abans. De molt abans. I sense ells.

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 29/10/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca