Hi ha una cançó molt coneguda de Paco Muñoz, amb lletra de Toni Mestre, que es va publicar l’any 1978 i que va esdevenir himne. Va repassant segles de supeditació a Castella i repetint una tornada que fa ‘Què vos passa, què vos passa, què vos passa, valencians?’.

Sé que no hi encaixa per ritme ni per res, però el cervell no fa sempre cas de la mètrica i, d’uns dies ençà, m’encabeix les síl·labes com pot, fent-hi una petita acceleració, i au, recita amb insistència què-vos-passa, què-vos-passa, què-vos-passa princi-pa-tins?

No tinc imaginació poètica (l’altre dia llegia que la Caterina Albert feta Víctor Català solia escriure les dedicatòries dels seus llibres en vers: quina enveja!) i, per tant, no sóc capaç de continuar-vos la cançó en versió temàtica, però el resum de tot plegat és això, aquest ‘què vos passa’ imperatiu. O desesperat.

És que, amb pocs dies de diferència, s’ha sabut a) que la Levantina va ser l’empresa de seguretat (de seguretat!) contractada per al Concurs de Castells de Tarragona i b) que el govern del nord pretén limitar el domini .cat a distintiu regional.

I és ben bé que n’hi ha per a tirar el barret al foc.

Perquè, només que s’hagués mirat una mica més enllà del melic autonòmic, que es tingués una mica present la realitat (cal tornar-ho a explicar? Realitat, sí: cultural i lingüística i econòmica i de relacions i històrica i etcètera) que configurem de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els assistents al Concurs de Castells de Tarragona s’haurien estalviat el tràngol d’encarar-se amb energúmens uniformats amb tatuatges nazis, d’aguantar-los imprecacions i insults (pel fet de portar llaços grocs, de parlar en català, de ser i d’estar), i de pensar que, a sobre se’ls pagava per això: aquesta, diguem-ne empresa, Levantina de Seguridad, que té un llarg i penós historial d’agressions, és propietat d’un vell conegut de la ultradreta espanyolista (quanta redundància, ai) instal·lada al País Valencià, factòtum del partit ultra España 2000 i relacionat amb locals d’explotació de dones per a puters, José Luis Roberto. Trobar aquest personal contractat a la Tarraco Arena és, més que una vergonya, una indignitat del tot inacceptable. I que sí: que la  part subcontractant de la primera part subcontractant etcètera: inacceptable.

La segona qüestió no és tan barroera però, em sap greu, potser encara peca més de meliquisme regionalista. I diria que pot tenir conseqüències més greus. S’anunciava l’altre dia a so de bombo i platerets i ho deia, com a portaveu oficial del govern de la Generalitat de dalt (en terminologia d’en Ramon Barnils) el conseller de Polítiques Digitals i Administració pública, Jordi Puigneró: volen impulsar ‘un acord de govern perquè el .cat esdevingui oficialment el domini propi de Catalunya’.

I això, que d’entrada pot semblar positiu, en realitat és indignant. D’una banda, per la pretensió de presentar-ho com un acte de sobirania, tot reprenent aquella retòrica de les ‘infrastructures d’estat’. Perquè el conseller ha dit que la cosa és, atenció, ‘la primera infrastructura d’estat digital’.

Si us plau.

O sigui.

No.

Potser sóc jo, que m’he tornat obtusa, però m’he llegit la notícia pel davant i pel darrere, i l’única cosa que hi he sabut trobar és una reunió amb la Fundació puntcat, que gestiona el domini. I la intenció de declarar que el .cat serà entès, per la Generalitat de dalt, com a ‘domini propi de Catalunya’.

Potser sóc jo, que a més d’obtusa m’he tornat malpensada, però de moment només hi veig, en aquest gest, això: un gest, un intent de presentar accions, coses que es fan, que sí, que mireu, que ja tindrem domini a internet. Encara que no sigui cert. Encara que sigui un acte banal. Encara que tingui conseqüències greus. No pas dins l’autonomia de les quatre províncies. A la resta dels Països Catalans.

Perquè això, que és de fet una apropiació indeguda i irresponsable, deixa a la intempèrie els usuaris no principatins. Els abandona. Els expulsa, a la pràctica, d’un domini que ara es vol representar reduït a àmbit territorial d’una part.

Un detall que sembla que ha passat per alt qui sigui que hagi tingut la il·luminació de convertir el domini .cat (que és per a ús cultural i que es va aconseguir no pas per cap institució sinó per iniciativa popular, no pas per cap reducció autonòmica sinó per entitats del conjunt del nostre domini lingüístic, el qual de fet representa), de convertir-lo, deia, en l’etiqueta institucional d’una part, en la substitució, el succedani del domini d’estat que no tenim.

Perquè això, que és de fet una apropiació indeguda i irresponsable, deixa a la intempèrie els usuaris no principatins. Els abandona. Els expulsa, a la pràctica, d’un domini que ara es vol representar reduït a àmbit territorial d’una part.

I no s’hi val a dir que ‘uns altres governs poden prendre la mateixa iniciativa’, que és la frivolitat que ha respost la Fundació puntcat als qui, a les xarxes socials, es queixaven de la barrabassada. Des del País Valencià sabem prou bé que això no passarà. O, fins i tot, essent optimistes, que seria deixar a mercè de les fluctuacions partidistes un afer que fins ara no es qüestionava. Que, de fet, ja s’havia consolidat. I que ara, irresponsablement, sí que es vol posar en qüestió.

No sé com fer encabir això dins la cançó: què vos passa, què vos passa, què vos passa principatins, que voleu convertir un domini compartit en separació regional?

Sé que no rima, però la idea és aquesta.

Si hi ha cap poeta a la sala, que hi faci més que jo, si us plau.

(P. D.: Un cop publicat l’article, m’escriu l’Andreu Barnils per fer un matís rellevant i, alhora, definitori. Jo hi he citat allò de ‘Generalitat de dalt’, però resulta que no, que el Ramon Barnils, en realitat, parlava de ‘Generalitat d’amunt’: ‘Deia que dalt i baixpodia sembla jeràrquic i d’amunt i d’avall, no’, raona l’Andreu. Barretada.)

PUBLICAT A  VILAWEB – 10/10/2018

Els comentaris estan tancats.