De bon matí, a l’estiu, de vegades, veia Sorolla passar per davant de casa, carregat amb el cavallet i les pintures, cap a la platja.

Pepica seu vora la finestra, sent el llevantet que li frega la cara i pensa que potser no era ella, que veia Sorolla, sinó la mare, i que de tant sentir com ho explicava ara ja ho té de record: des de la finestra, el veia, amb barret clar i jaqueta de lli, que avançava capficat, absort en la llum, immers ja en la sal i les onades.

Somriu. Perquè sí que havia de ser una història de la mare i ara ella ben sembla que el vegi, alt i cepat i dins d’un quadre. Congelat per sempre en l’escalfor del quadre. En el moviment del quadre. Allà quiet. Penjat en un menjador qualsevol de l’eixample. En un despatx. Enyorant la remor de la mar i les xiques amb els peus nus i els bous i tot.

Pobre Sorolla, amb aquella barba i aquell posat. Tot sol.

Ja no fan homes com els d’abans.

S’estremeix. Empassa saliva.

No hi pensa gaire sovint, en el seu marit. Però ara, sigui per Sorolla, sigui perquè el sol ja comença a llepar les cortines i diu que vol entrar i acaronar-li les galtes tan fredes i les parpelles, la punta del nas, ha tornat a sentir els seus braços com l’estrenyien fort i l’alçaven enlaire i li deien Casem-nos, Pepica, casem-nos demà mateix! Ara! Casem-nos!

No entén què hi fa, ella, aquí, si Vicent és mort. Mort i enterrat.

Pepica s’eixuga una llàgrima. Tan beato i tan de tot, tan guapo i fort, amb aquells braços colrats del sol, les mans aspres de la barca que volien dur-la al llit i només li deien Casem-nos com si hi quedés tot inclòs. I què m’importen a mi, els teus capellans, Vicent, vine al canyar, vine a la platja, vine on siga però vine, casats o sense casar, vine d’una vegada, Vicent, home, vine.

I ara, mira. Ossos grocs i dents soltes. Com pot ser.

Esbufega. Toca l’ase. Quina justícia i quines coses: el seu home allà, passant fred al cementiri, i ella asseguda a la finestra, mirant enfora perquè no vol veure les parets buides, les marques dels quadres que no hi són, els mobles que hi falten, les taques d’humitat.

És això, el que els passa a les cases soles i deixades estar: que es perden.

-Aquí em tens i aquí t’espere, malabèstia.

Rosega les paraules. Amb els anys ha fet de les llàgrimes un nus que li sosté l’enteniment i la ràbia.

Suposa que és per això, que seu, avui, en aquesta cadira transparent, i que mira els pardals com espigolen a la vorera i salten entre els cotxes i dalt del fanal pxtic-ptxic-ptxic!

És l’única explicació que hi ha trobat.

Aquell dia va dir que No me n’aniré sense veure’t passar amb els peus per davant. Des de la finestra de ma casa, et veuré, malabèstia. Et veuré.

I coses més grosses, va dir. Malaputaconsagràixítmorirespatintaramateixafilladunacabra.

I va quedar escrit en algun lloc, s’imagina. Els insults, no, que a qui li importen. Allò altre. Com una profecia o una maledicció: Et veuré.

Mai no ha cregut en déus ni en fantasmes ni en res. Res que no es puga tocar, no crec, jo, Vicent, ja ho saps. I l’home encongia els muscles i canviava de tema i ja està. Perquè s’estimaven. Ell amb els seus santets i ella amb la mania de raonar. S’estimaven.

No tenia explicació.

Tampoc no n’hi troba per a això que li passa ara.

Si Vicent la pogués veure, riuria de gust: Ara què, eh, Pepica? I els ulls li brillarien i la tornaria a abraçar i ella no li diria ni pruna pel gust de sentir-se tota coberta de la seva olor d’algues i de fusta.

Però sap que ‘això’ no té res a veure amb els kirieleisons ni les maedéus.

Vicent riuria igualment, de veure-li el desconcert així ballant-li a la cara, estarrufant-li els cabells tan fins, grisos de neu, i continuaria dient-li que ara què, Pepica?

Ai, Vicent, ara res.

No res.

Al carrer de la Reina el sol ja ocupa tot el vial. Torna la gent del mercat amb les bosses carregades de verdures i taronges i pagells. Que com va, que mira, que la filla se m’ha quedat sense faena, que m’he trobat un gos, que ara camine amb bastó.

Ho veus, malabèstia? Ho veus que no t’ho podràs carregar?

La ràbia se li ha condensat a la gola i Pepica parla cap a dins.

Mentrestant, Maria ja ha tret la cadireta a la porta. És forta, ella. Sempre ho havia estat i ara continua igual.

Li van tombar la casa tan bon punt es va morir. Els geranis barrejats amb el guix, aquell cap de sirena que saludava altiu a la façana, esbocinat, ferros torts, cataclisme.

Una creu en un plànol al despatx de l’alcaldessa.

I allà, a ca Maria, runa i pols.

Després hi van alçar una pareteta mig de paper. I ho van pintar amb aquelles ratlles. Marró fosc de merda, marró clar de merda, ocre de merda i torna a començar. Merda.

El Cabanyal és de colors. És inventiva. Taulellets egipcis i dracs, sanefes, laberints. I aquesta gentola li marca la desolació amb ratlles marrons.

Au, a la merda les ratlles i a la merda tot: Maria surt cada dia, quan el sol es fa amo i senyor del carrer. No li importa la calor. Si és hivern, bé; si és estiu, també. Li agrada el sol. Com a les sargantanes. De vegades fa punt i de vegades s’està allà, només, guardant la casa.

Ara saluda Pepica amb la mà. Ella li respon amb un cop de cap.

No s’havien acabat de dur mai bé. La veia moure’s d’aquella manera que semblava que sortís d’una havanera, es posava nerviosa i sempre li feia cara de paper d’estrassa. Li semblava que li hauria furtat l’home només que ell s’hagués volgut deixar.

Pepica la sent remugar des de l’altra banda del carrer. maleïts, maleïts, maleïts, maleïts sense perdó

Quines coses, pensa ara.

Aquí ens tens, Maria, tu vigiles i jo espere.

Quines coses, sí.

Quan eren menudes, a l’hivern, tan bon punt començava a fosquejar i abans no els cridessin a jóc, corrien en colla fins al cementiri, esvalotades com caderneres, s’aferraven a les reixes, mig miraven aquelles tombes tenebroses i cantaven a l’uníson: calces negres, calces blanques, me jugue un duro que no m’alcances! Hahahahahahahaha… I sortien rabents cap a casa amb el cor desbocat.

que no m’alcances

I al final, mira.

Un altre sospir.

Sense nostàlgia, però. El passat, passat està. Va ser bonic. A estones. I dur també. Evoca la ferum de tabac, la por quan havien de fer-lo saltar de casa en casa, pels terrats i els celoberts. N’hi havia que s’ho prenien com un joc. Maria, per exemple, que es posava així i mostrava mitja pitrera per distreure els perseguidors i els deia No sé qué me disse, senyoria, i després reia i exagerava els gestos per explicar-ho davant de tothom, davant de Vicent que no li treia els ulls de la regatera.

Nxt.

És per això que et tenia mania, ja ho veus.

I l’altra ara fa que sí amb el cap i pensa que després, quan baixe el sol, bé caldrà remullar la terra dels geranis, pobrets.

Però recorda les ratlles.

I serra les dents.

Nxt, també.

Amb més raó, nxt.

Maleïts avars, acaparadors, ridículs.

Pepica la sent remugar des de l’altra banda del carrer, Maleïts maleïts maleïts maleïts maleïts sense perdó. Se li nua la gola. Au, va. S’alça amb dificultat. Se li escapa mitja rialleta de pensar en els anys que té. O que ja no té. O el que siga. Pren la cadira. No pesa gens. Ja és a la porta. La façana del davant brilla tota amb aquella llum daurada, obliqua, de capvespre. És preciosa. Pepica travessa el carrer. Ha decidit que bé pot esperar a veure passar la mòmia des de ca Maria.

-Xica.

-Ja ho veus.

-Ací estem.

-És clar.

Fotografia de Jesús Císcar
Conte publicat a la sèrie Escriure el país del diari El País. 2014

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca