Sembla un dolent de sèrie B: gavardina, boina, un pedaç a l’ull i l’altre que mira amb ganes d’amenaça, màscara negra. Com que el film és rodat a Madrid, la màscara duu també la bandera no-nacionalista, la preceptiva, l’espanyola. Tot ell, de fet, quan parla, i com ho fa, sembla certament una caracterització, personatge creat pel deliri d’algun dibuixant d’imitació, paròdia i caricatura.

Però no.

L’individu en qüestió, espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc (una cosa que es veu que s’atorga quan troben que s’és responsable d’algun fet “que evidenciï alt patriotisme o lleialtat, amb prestigi per al cos o utilitat per al servei”), és tan real que sembla mentida. José Manuel Villarejo Pérez. Producte manufacturat de la claveguera de l’Estat.

Villarejo ha estat implicat en tota mena de llots i martingales anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, i diu que fabrica i guarda dossiers amb informacions comprometedores d’aquest i de l’altre (una espècie de kompromat a l’espanyola, diguem-ne, allò del tal Juan Leocadio Muñoz, marit de la locutora de televisió Ana Rosa Quintana, contractant Villarejo per tal d’aconseguir vídeos cocaïnicosexuals d’un jutge que feia d’advocat d’un contrincant en una causa per delictes fiscals). No m’hi estendré. Ja fa uns anys que és més o menys conegut i que el personatge va cantant aquí i allà segons li convé. Ara el jutgen per emblanquiment de diners i organització criminal en un cas que es relaciona amb la guerra successòria a Guinea Equatorial entre els fills del dictador Teodoro Obiang. I ell, en la seva estratègia defensiva, va garlant a tort i a dret.

Va formar part destacada de l’anomenada “operació Catalunya”, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses i de filtracions a la premsa i de tot contra polítics catalans.

Que és molt gros, molt greu, i que a còpia de saber-ho i repetir-ho sembla que ens hi haguem avesat, però que no. Que no. Que l’Estat espanyol ha posat i posarà a sota de la taula tantes brutícies com tingui i pugui fer servir per intentar mantenir a la gàbia els pobles que hi tanca no és, certament, cap novetat. Hi té la mà trencada, en claveguera i guerra bruta. I ho sabem. Però no ens hi hem d’acostumar.

Ara Villarejo ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència (ho sento, se’n diu així) espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans.

Disset persones assassinades.

Que Villarejo és fosc i que tot i que sí. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada. I que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable.

Vull dir que l’acceptació és insuportable. Vull dir que com és que no se’n fa condició sinequanònica: que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. Cada vegada i com a prèvia de tot. Vull dir que què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?

La medalla aquella per al policia patriòtic, per cert, la va rebre Villarejo l’any 1975. El dictador Franco constava com a viu, encara. D’aquella manera excremencial i agònica, però constava. És clar que aquesta dada, que el dictador espanyol fos viu o que el dictador espanyol fos mort, no importa a efectes de medalla. La cosa va ser creada per decret l’any 1943. I es veu que la van retocar el 1945 i el 1964 i el 1995.

La continuïtat.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 17/01/2022

Els comentaris estan tancats.