Hi ha tants problemes, tants i tants problemes, en aquesta notícia, problemes de forma i problemes de fons i problemes de tot, que no sé ni per on començar.
Ho podria fer per la part del Castor, que així escrit rima amb terror i que ben sembla un d’aquells films de catàstrofes, un d’aquells productes d’efectes especials que tant poden ser crònica concreta de devastació i superació (els protagonistes com a símbol de la força de la família, de l’amistat, de l’amor) com anunci d’apocalipsi (encara que al darrer moment, al darrer segon s’aconsegueixi de salvar, ben bé com si en aquests casos la natura ens oferís un cinematogràfic avís que fa bip-bip amb números digitals per al compte enrere i que es pot aturar tallant el cable correcte, un dels dos, indefectiblement, el vermell o el blau). El cas Castor podria fins i tot ser un guió exagerat però resulta que no: més de mil terratrèmols, van provocar. Més de mil terratrèmols. Més de mil terratrèmols i si no vam patir el daltabaix que hi hauria pogut haver, i les morts, si no va passar va ser per pura casualitat, xamba geològica, coses dels fats o de l’atzar. I que la mobilització popular va aconseguir tallar a temps el maleït cable del compte enrere.
Castor: un magatzem subterrani de gas mar endins, davant de la costa de Vinaròs i el delta de l’Ebre, un projecte mastodòntic d’un grapat d’empreses (l’ACS de Florentino Pérez i una cosa anomenada Castor Limited Partnership on Enagas tenia el 37’7% de les accions) que havia d’aprofitar per al negoci un antic jaciment petrolífer i, sobretot, els contactes i els vistiplaus i les facilitats i els diners de l’estat. Que així és com funciona el capitalisme d’amiguets, el Crony Capitalism en el seu original anglès, aquella economia que garanteix l’èxit en els negocis mitjançant la relació entre els negociants i els representants institucionals que els atorguen contractes i permisos, subvencions, privatitzacions, externalitzacions, impostos a mida i tant com convingui atorgar.
Abans de ser escollit president de la Generalitat d’amunt, José Montilla va ser l’encarregat del Ministeri espanyol d’Indústria amb el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE). Eren els anys en què es pastava el terratrèmol, temps de projectes i de permisos, i Montilla va fer el seu paper. Allò del Castor era, tal com va declarar, «urgent, necessari i prioritari».
I tenia raó.
Tot depèn de la perspectiva. Tot depèn de si mires les sacsejades sísmiques (van arribar als 4,2 graus en l’escala Richter) o els diners públics que costa la broma pesada (només en «indemnització» per a ACS&CiA, 1.350 milions d’euros), o si mires això altre que ha passat ara, que els amics del partit i els amics del gas han col·locat l’ex-ministre al consell d’administració de l’empresa d’infraestructures del ram, Enagas. I el càrrec no és honorífic, precisament: cosa de 160.000 euros anuals.
Sí que era urgent i sí que era necessari i sí que era prioritari, el maleït Castor, sí.
La qüestió és per a qui.
Suposo que, ara per ara, la maniobra deu ser legal. És el que passa amb el capitalisme d’amiguets, que es modela el vestit a mida fins que té enllestida, més o menys soterrada, més o menys descarada, la corporatocràcia. El cas Montilla n’és el darrer però no pas l’únic (en la mateixa remesa ha entrat al consell d’administració un altre ex-ministre del PSOE, José Blanco, i allà tots dos es trobaran amb més personatges que fins no fa gaire eren actius a la política espanyola, jo què sé: Antonio Hernández Mancha i Isabel Tocino? Per exemple). I no, no hauríem de trobar de cap manera normal aquest joc brut de favors i de pagament de serveis prestats. Ni normal ni tolerable. Perquè, més enllà de la vergonya que faci veure el repartiment de sucoses canongies, hi ha la qüestió clau: si acceptem el pagament, acceptem que, mentre es tenen els càrrecs públics, es facin mèrits per a obtenir-lo. És a dir, que allò del servei al bé comú, al poble, al país, sigui només una etiqueta. Fins i tot una rialleta. Una simpàtica ingenuïtat.
En fi. En aquest cas hi ha un altre punt encara: una qüestió de representació i de dignitat. La dignitat del càrrec, vull dir. Perquè José Montilla va ser president de la Generalitat. Ja va rebregar la cosa acceptant, després, de fer de gerro senatorial a Madrid (tampoc en això no és original, val a dir). L’afer Enagashauria de ser la gota que fa vessar el vas. I, més enllà d’esperar un comportament personal digne, definir clarament el paper que han de fer els presidents quan ja no són al càrrec. Els reconeixements que han de tenir, és clar. I les incompatibilitats, també.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 10/06/2020
Els comentaris estan tancats.