He passat l’estiu tal com voldria viure. Vull dir que en un món ideal la cosa tindria poques variacions: llegir en un racó de platja tranquil·la, capbussar-se a saludar oblades i escurçanes, caminar entre castanyers i alzines al Vallespir, un toc de romànic, i, a la tarda, al vespre, també algun dia agafat de cap a cap, escriure.

No ho explico, això, per martiritzar ningú amb les postaletes de vacances, com fèiem, abans de les xarxes virtuals, amb les inacabables projeccions de diapositives, o com fem ara, en fi, una mica tothora i pertot. Ho he dit, només, per dibuixar-ne el context.

En començar l’estiu m’havia proposat de tancar al màxim el contacte amb el, diguem-ne, món exterior, i sí, me n’he sortit, si fa o no fa.

El procés de reconnexió no ha estat, de moment, gaire traumàtic (toco ferro). A diferència d’alguna altra vegada que havia viatjat fins on brama la tonyina i n’havia tornat, patam!, de cop i sense xarxa, l’aterratge ha estat prou esgraonat. I he anat repassant el twitter i posant la ràdio i aquesta mena de coses. Això he fet. I ara vull saber per quins set sous ha de ser primera notícia dels informatius d’un mitjà públic que un grup de persones disfressades surtin de nit a trencar els llaços grocs solidaris que penja el veïnat. Primera notícia, sí. Al mateix informatiu que deixa la mort de l’historiador Josep Fontana per al final, a tocar del (sempre sobredimensionat) bloc dels esports.

I sí, aquest grupet de provocadors, professionals de la gesticulació, que inventen mentides a mida dels seus interessos, s’ha posat els uniformes d’espermatozou i han sortit de nit a representar un altre capitolet del seu tristíssim espectacle. Feu-ne una nota, si ho voleu i si de cas, un peu de pàgina, un apunt a la secció de fets diversos i truculències. Aquests personatges, immersos en la seva campanya estiuenca d’agitació i propaganda, encarats també en la pròpia impotència, ara han decidit que es faran vídeos traient llaços. No pas per treure’ls, que prou saben que això seria com garbellar aigua de mar, sinó pel vídeo: pel simple clima mediàtic o per cercar els incidents que tan àvidament desitgen i que aquest poble tan intel·ligentment no els ha volgut donar. És la seva campanya. Bruta i mentidera com tantes altres n’hi ha hagut. Aquí i al món.

El fet que cal considerar, però, no és pas que aquesta trepa intenti cridar l’atenció mediàtica, i conduir-la, sinó que la resta acabem també caient en el parany. I dibuixant, de segur que sense pretendre-ho ni voler-ho, un quadre de la realitat que, de fet, la distorsiona.

si un grillat mostra les natges en un concert és fàcil que eclipsi l’art del violinista, posem per cas, i que, en comptes de la màgica interpretació d’una peça tan difícil, les notícies parlin del cul de l’energumen

Perquè és que, quan aquell informatiu es va obrir amb la performança espanyolista, li va donar preeminència, fins i tot carta de naturalesa com a fet noticiable. I sé que ha passat d’altres vegades, i que aquesta espècie de sensacionalisme de baixa intensitat és un mal periodístic difícil de resoldre (si un grillat mostra les natges en un concert és fàcil que eclipsi l’art del violinista, posem per cas, i que, en comptes de la màgica interpretació d’una peça tan difícil, les notícies parlin del cul de l’energumen). Saber-ho, però, no vol pas dir que ens hi hàgim de resignar. Perquè, si ho féssim, el món seria tan trist com aquell bloc informatiu de la ràdio, l’altre dia, que va deixar per al final la notícia primera, la veritablement important, transcendent: que s’ha mort Josep Fontana.

I que en tenim les obres, la sapiència, l’exemple. I que ens queda el buit de pensar que ja no podem esperar-ne el proper treball. I que l’ofici d’historiador (quin gran llibre, per cert) és honestedat, veracitat i anàlisi, dades, treball, ambició, contrast, compromís amb els fets. I amb el present també. Sense mites ni apriorismes. És respecte. Rigor. Fontana.

Hi ha aquella esplèndida autodefinició que quedava recollida, recentment, en aquest mateix setmanari. Que és seva i ben seva. I que no em puc estar de copiar. Perquè l’explica. I ens dignifica: ‘Pertanyo a aquella espècie, encara no extingida, dels qui pensem que el futur serà de la raó. Però, dins d’aquesta espècie, sóc de la variant que ha après que això no s’aconseguirà sense més, sinó com a resultat del treball i de la lluita de tots plegats’.

Aquesta era la notícia. La primera.

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 03/09/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca