Ho ha tornat a fer. Espanya mai no decep. Els poders que constitutivament la conformen, vull dir: la monarquia, els militars, els jutges, etcètera. Com que no s’estan de res, a l’hora de negar el lliure desenvolupament de les llengües que no són la castellana (sí, eixa que, ‘nunca fue de imposición sinó de encuentro’), ara, després de les sentències contra el Decret 61/2017 d’Usos Institucionals i Administratius de les Llengües Oficials en l’Administració de la Generalitat valenciana, han tombat, també per la via judicial, l’Oficina de Drets Lingüístics: que no, patam, que no hi ha drets que valguin, i menys encara si es pretén que siguin lingüístics, que no podem fer reclamacions ni suggeriments ni res llevat de consultes. Consultes! Vet aquí on deixa l’estat espanyol l’autogovern valencià: en una consulta permanent a Madrid sobre allò que ens és o no permès de fer.
L’altre dia, Alfons Esteve, cap del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, resumia en un fil de Twitter la situació, un cop llegida la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià sobre l’Oficina de Drets Lingüístics (les seves trenta-sis pàgines de palla més una d’argumentació més una d’anul·lació d’articles): explicava això de la reducció a les consultes i de la nul·litat del decret per vulneració del «principi de reserva de llei», és a dir, que diuen que és una matèria que no es pot regular per normes secundàries, és a dir, per disposicions que no siguin llei. El fil, el raonament condensat, recordava que, per tant, el mateix tribunal «diu que s’ha de fer una llei per a regular el que estableix el decret», i acabava amb un explícit «Queda clar ja, doncs, que la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) ja no és útil i que és necessària una llei d’igualtat lingüística que assegure els drets dels valencianoparlants?»
Ha passat molt de temps, ja, massa, des que es va consensuar la proposta. Hi va haver, ho recordeu?, un acord transversal, important, entre entitats culturals i sindicats i universitats reclamant aquesta Llei d’igualtat lingüística. Era l’any 2015.
L’any 2015!
Des d’aleshores no s’ha deixat de reclamar, i fins i tot, amb l’impuls d’Acció Cultural del País Valencià, s’ha elaborat i redactat una proposta de llei, i s’ha presentat públicament, i s’ha explicat i debatut. Però les lleis s’han d’aprovar a les Corts, i aquesta encara no hi ha arribat. Comença a ser interessant de saber per què.
I és que, més enllà de la constatació de la pràctica lingüifòbica de l’estat espanyol, de la seva reducció de tot als usos de Castella, més enllà de la protesta i la denúncia (que també s’ha de fer, una cosa no treu l’altra), la qüestió potser comença a ser tirar endavant. Tirar endavant d’una vegada. Tirar endavant perquè no fer-ho té conseqüències. No parlem d’un abstracte que ens espera, immutable i consistent, fins que ens decidim a fer-hi alguna cosa, no; és la llengua, que hi ha en joc, aquí, i no actuar a favor seu és actuar-hi en contra.
I hi ha la llei d’igualtat lingüística, que té proposta concreta, com hi ha les accions que ja es poden dur a terme sense haver d’esperar (de continuar esperant) que per fi en comenci el tràmit. Accions concretíssimes que no depenen de l’aprovació de cap llei. Accions com ara la reciprocitat entre À Punt, TV3 i IB3, per exemple, que hauria d’acabar amb la censura que va significar aquell vergonyós tall del senyal; la reciprocitat que fins i tot té un mandat de les Corts per a dur-se a terme i que, tanmateix, continua en uns injustificables llimbs. Quina és l’excusa, ara, avui, perquè al País Valencià no puguem veure TV3? Per què no s’ha tornat encara a l’Institut Ramon Llull, que és el consorci per a la projecció exterior de la llengua i la cultura que compartim? No són els únics, però són dos elements clau per a la recuperació i l’enfortiment del català: per què no s’ha fet? Per què, més enllà d’actuacions discretes i gairebé mig d’esquitllentes, no s’ha establert una col·laboració efectiva entre conselleries per tal d’ajudar al desenvolupament d’un espai cultural en tots els sentits (també en l’econòmic) positiu?
No cal, en aquests casos, esperar cap llei ni cap pla magistral: són coses que que ja es poden fer, que ja s’haurien pogut fer, que simplement demanen voluntat política. I així estem: que el PSOE no vol, que a Podem no li interessa i que Compromís no es planta.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 06/07/2020
Els comentaris estan tancats.