Quan vas a cal metge no estàs per orgues. Vull dir que hi vas perquè no tens cap més remei. Només vols que t’atenguin tan aviat com sigui possible, de la millor manera que sigui possible i que de seguida et diguin que no ha estat res.

L’altre dia, cap d’aquestes coses no van poder ser. Tenia hora per a l’especialista, que és aquesta categoria de metge que, en el nomenclàtor veïnal, supera el de capçalera i no arriba a la cosa hospitalària. La cita era a les 8.30. A les 8.40 va arribar la metgessa. A les 8.42 va començar la consulta. A les 8.44 ja s’havia acabat i me n’imprimien l’informe.

No es tracta pas de cap sistema llampec d’inspecció-diagnosi que eliminarà definitivament les llistes d’espera, no. És que no hi va haver visita. És que va ser entrar a la consulta, dir bon dia, seure tot deixant la bossa a la cadira del costat, i sentir que la dona de la bata em deia: ‘En castellano’.

A partir d’aquí, la no-conversa va ser curta. Que no te entiendo i que què hem de fer i que no. Que ella suposava que voldria que el metge m’entengués quan li expliqués què em passava. I jo que és clar, i que és la seva obligació.

Però no ho va voler.

I em va imprimir aquell paper. Que conclou que em donin una altra cita amb algun metge que entengui el valencià. I que abans ha escrit, a l’apartat de les anamnesis, que ‘La paciente habla en valenciano’.

És una paraula que no coneixia: ‘anamnesi’. Ve del grec. En termes filosòfics significa ‘reminiscència’. En termes diagnòstics és, i ho copio literalment: ‘Indagació dels antecedents familiars, fisiològics, patològics, etc., d’un malalt amb vista a la diagnosi.’

De veritat que hi ha vegades que penso que no s’adonen fins a quin punt són… inqualificables les coses que fan.

La qüestió, però, més enllà dels tics supremacistes que tingui aquesta persona en qüestió, és que en un centre públic de salut, el CSI (suposo que la sèrie va arribar després, ai) de Torrent, a la comarca de l’Horta, una metgessa s’ha negat a atendre una pacient perquè li parlava en valencià. I que, sense ruboritzar-se, s’ha declarat incompetent per a fer la seva feina.

Una metgessa. En un centre públic de salut.

Des del desembre de l’any 2016 hi ha aquest acord social. Què passa, que no s’aplica? Durant quant de temps més haurem de suportar que es continuï consentint la incompetència manifesta?

Hi ha moltes consideracions que es poden fer sobre aquest tema. Jo, d’entrada, potser per la meva vena tirant a sentimental, he pensat en la gent gran encarada a aquesta actitud de superioritat donada, provant de trobar les paraules en castellà per explicar on els fa mal, i quan, i com. I en quantes i quantes i quantes vegades hem hagut d’acotar el cap, en aquest país, en situacions similars. I en quanta gent ni hi pensa, en el dret que té de fer servir el català a tot arreu, també en instàncies oficials. I fins a quin punt ens poden haver fet creure que la nostra llengua és de segona, prescindible, molesta, jo què sé què.

També he pensat en quina mena de metge pot ser algú que fa de la barrera un estendard, que posa l’ostentació de la pròpia ignorància, o del prejudici, davant de l’atenció al pacient. En quin moment hem acceptat que els servidors públics puguin oblidar que no estan per sobre de la gent.

En fi.

És clar que ja hi ha les corresponents reclamacions en curs: al CSI, a la Conselleria de Sanitat, a la Sindicatura de Greuges. D’un temps ençà, i val la pena de destacar-ho, al País Valencià comptem amb una Oficina de Drets Lingüístics, també. Per paperassa no quedarem pas. I és important fer la denúncia. Per escrit i públicament. I que se sàpiga. I que s’entengui que situacions com aquesta o pitjors (que es repeteixen amb esfereïdora constància) resulta que no, que no són ni normals ni tolerables.

Però és més important encara comprendre que hem de dotar-nos dels mecanismes necessaris que facin impossible que ningú més hagi de passar aquest tràngol. Per això es fa tan difícil d’explicar la inacció del govern de Ximo Puig i Mónica Oltra en la qüestió de la competència lingüística. Perquè, en aquest cas com en tants altres, no fer és fer en negatiu, és perpetuar una situació d’indefensió ciutadana amb aquell gest tan poc presentable de xiular i mirar cap a un altre costat.

Perquè resulta que des del desembre de l’any 2016 (des del desembre de l’any 2016! Dos-mil-set-ze!) hi ha un acord social, signat pels sindicats, la universitat, entitats cíviques i culturals, i presentat públicament, a favor de la inclusió de la competència lingüística en la llei de la funció pública valenciana. És a dir, que, per tal de garantir els drets dels ciutadans davant l’administració i la seva no-discriminació per cap raó, tampoc de llengua, s’estableixi la necessitat d’acreditar la competència lingüística per a l’accés a la funció pública.

Des del desembre de l’any 2016 hi ha aquest acord social. Què passa, que no s’aplica? Durant quant de temps més haurem de suportar que es continuï consentint la incompetència manifesta?

PUBLICAT A  VILAWEB – 16/10/2018

Els comentaris estan tancats.