És un vídeo senzill, tranquil. Per a mi, la millor definició possible d’això que passa, d’això que fem. No sabria dir, ara, amb aquesta memòria fatal que tinc, qui el va fer, si l’Òmnium o l’Assemblea o algun partit, ni quan, exactament. Era pel referèndum, això sí. Una mica abans. Crec. I no sé com fer una cerca de vídeos, què hi hauria de posar, persones-que-despengen-banderes-tranquil·lament? No ho tinc clar. Però és igual: les imatges que em van impactar, fins i tot emocionar, les recordo perfectament: una estelada que s’arria, aquell soroll de tela que batega, un grup de persones, s’entén que veïns del voltant, que somriuen i aguanten una escala i van despenjant les tirallongues de banderoles que fins ara els guarnien el carrer.

Perquè ja està.

Representa que el vídeo mostra metafòricament l’endemà: s’ha fet el referèndum, ha sortit que sí i ja està. Ja no cal, per tant, l’exhibició de banderes que ara, reivindicatives, ens omplen places i carrers i balcons i samarretes i de tot. No cal perquè ja està. Per fi, ja està.

Veient el vídeo, vaig pensar que és això, exactament, que ens dóna la mesura d’aquesta grandiosa mobilització independentista (grandiosa també pel que fa a volum, i per tant, definitòriament diversa i colorista): les ganes de deixar-ho de ser. No pas per cansament ni per resignació o rendició: perquè ja estigui.

Vull dir que quan ja estigui, no caldrà: ni ser independentistes, òbviament, ni la proliferació simbòlica que és part, avui, de la necessària visibilització. I que em va alegrar constatar com aquesta manera d’entendre i de veure el moviment per la independència no era dèria personal sinó element constitutiu.

Vaig recordar, aleshores, que hi havia alguna citació de Joan Fuster que el descrivia, aquest tarannà (sempre hi ha una citació de Joan Fuster, un aforisme o enarcament de celles útil per ordenar-nos o explicar-nos fets i pensament). La vaig cercar (més fàcil que allò dels vídeos, per a mi). I és aquesta: “a tot estirar sóc ‘nacionalista’ en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.”

Ningú que no tingui voluntat de conquesta, s’entén. De sotmetre l’altre, precisament, a l’oprobi o la submissió. O a totes dues coses. En d’altres bandes Fuster mateix s’havia ocupat, precisament, d’aquest curiós nacionalisme exacerbat i autonegat que impregna la dirigència veïna (agrupada en un “ells” que s’escriu i es pronuncia amb intenció i que un dia va definir com els successius fills “de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares”), i, des d’ella, per obra de la constatada fórmula que diu que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, amara també la resta de veïns. O la majoria.

Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió [Joan Fuster]

Autonegat perquè, i tornem a Fuster, “per una estranya ofuscació mental, i moral, s’obliden, no solament de la seva situació ‘nacional’, sinó també del ‘nacionalisme’ epilèptic, fastuosament agressiu, que professen”. Que podria quedar retratat en la immensa banderota que tenen plantificada a no sé quina plaça de Madrid. Exagerada. Testosterònica. Una mica com aquella representació del jutge Llarena que fan al Polònia, un togat que camina, o bota, sobre els seus testicles. O com tantes inflamacions d’agressivitat patriòtica amb què es prodiga l’estat veí, encara que ja tingui, precisament, estat, i que es poden resumir en aquella lletra del seu himne no oficial, que els cantava Manolo Escobar i que es condensava en la línia final: ‘españa es la mejor’.

En fi. No entrarem ara a analitzar la cosa patxanguera (‘la mejor’? Segur? Entre qui? I, sobretot, per què?), que ja ha omplert més espai que no mereix. Perquè, a tot això, en realitat, volia parlar del 25 d’Abril, de la mobilització que es prepara per a la commemoració, que serà, enguany, el dia 21. Perquè és una reivindicació de l’existència, una constatació, un dir som aquí, sí, passats ja més de tres-cents anys de la batalla que havia de significar deixar-nos esborrats per sempre com a poble, som aquí. I perquè aquesta constatació es fa des d’una bella combinació d’arrel i d’obertura. En el vint-i-cinquè aniversari de l’assassinat del jove independentista i antiracista Guillem Agulló, per homenatjar-ne la memòria, se celebra la diversitat, els colors i els matisos que ens configuren. Serà un ‘no’ rotund davant de la ideologia de l’odi i dels seus actes criminals. I, sobretot, unes ganes que arribi el dia de despenjar banderoles, també; una celebració d’això que som: ni millors ni pitjors, diferents.

PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 16/04/2018

Els comentaris estan tancats.