‘El otro día, mi hijo el mayor, no la menuda, sino el mayor, vino a casa disiendo que a la paella hay que echarle pimiento, costilla y pelotitas redonditas del puchero. Esbalaïda me quedé’.

Ah, no, això sí que no! Pimentó, pebre, pebrot, bajoca o qualsevol altre sinònim per a descriure el fruit de baia buida, gros, de la planta herbàcia anual de la família de les solanàcies (Capsicum annuum), de fulles ovades i enteres, i flors blanques i solitàries, no! A la paella, no! Si comencem a posar coses a la paella, acabarem malament, ho sap tothom i és profecia: molt malament.

Sort de l’humor, que tan sovint ens salva. Sort de l’humor, que ens ajuda a trobar respostes sense deixar-nos-hi el fetge, a posar en relleu fins a quin punt la ignomínia és ridícula, també. Fastigosa i ridícula.

‘El profesor de valensiano me desía muy rápido: dise la guatla, qué hases, gato; qué hases, guatla, dise el gato, y en un catalán muy serrado. Era de más lejos de Benaguasil, seguro’ (amoalaura@okdiario.abc).

Ha estat una campanya a la desesperada. Tan a la desesperada, que, davant la resposta popular, el PP ha hagut de reconèixer el fracàs i provar de rectificar. Ara diuen que reciclen la ignominiosa web d’assenyalaments anònims contra els mestres en ‘un canal de defensa dels grans professionals de l’educació valenciana, que necessiten bla bla bla’. No cal ser endevins per deduir que tornaran a tenir una allau de respostes. I que tampoc no els agradaran gens. Algunes, de fet, ja les poden reutilitzar. Totes.

‘En mi cole hace tres años íbamos con mantas a las aulas porque nos moríamos de frío. Parece ser que unos hijos de puta habían robado dinero de las arcas públicas y ya no quedaba un céntimo para pagar la calefacción. Se ve que estos mismos mangantes ahora están promoviendo una campaña de denuncias de adoctrinamiento en centros públicos de enseñanza. Denuncio que no tienen vergüenza ni la conocen (cooperacion@noos.com).

Val la pena de remarcar que, en aquest cas com en tants d’altres, la rèplica de la gent (en aquest article només n’hi cabrà una ínfima selecció) ha estat ràpida, massiva, imaginativa, significativa i contundent. Tant, que ha forçat l’intent de rectificació. Ni una cosa ni l’altra, però, encara que descongestionin i ajudin a respirar, no ens faran perdre de vista la gravetat d’això que ha fet el PP.

‘Al meu chiquet li han dit en clase que hay un imperio gay i que si se hase pajas se quedará siego’

Que una formació política obri una web per recollir acusacions anònimes, per assenyalar i perseguir els professors, és una barbaritat tan gran, tan greu, que de cap manera no podem permetre que es normalitzi. Ni l’obsessiva fixació que tenen contra les escoles, contra els mestres, ni aquesta pràctica d’anar marcant dianes tot esperant d’aconseguir el silenci (reactiu o preventiu), de deixar reduït el camp d’expressió dins dels límits que s’hagin decretat.

‘Bull denunsiar ke en el meu kolache els chikets i les chiketes mos adoctrinen molt en el recreo i mos anseñen a chugar al sambori ke com tots saben es un choc catala. I kuan no botem be, mos adoctrinen encara mes i mos fan chugar al mokadoret. Au’ (corrupciogarantida@gurtel.es)

Això que ha fet el PP al País Valencià, aquesta web d’acusacions anònimes presentada amb llenguatge bel·licista (‘una batalla en la que no vamos a dejar de alzar la voz’, deien), ha estat producte, més enllà de les pulsions de l’espanyolisme autoritari (i perdoneu la redundància) que l’amara, l’acte desesperat d’un partit que perd vots per to arreu. Que viu immers en la corrupció sistèmica i generalitzada i que ara tothom ho sap. Que s’enfonsa en la porqueria. Que Bigotes i Cifuentes i M. Rajoy.

‘Resulta que hay una señora con la piel muy tersa muy tersa muy tersa que le han dado un máster universitario por su cara bonita, se ve que era presidenta de la comunidad de Madrid’ (olay@neutrogena.com).

Davant d’aquest naufragi, el PP ha reaccionat a la defensiva i molt agressivament. A cop de campanya ultranacionalista espanyola. Amb la web contra els mestres i contra el sistema públic d’ensenyament. Amb els crits de Bonig a les Corts. Aquest estil. Hi ha un canvi de cicle, potser el noten. Han quedat dessintonitzats, antics, decrèpits. Senten l’alè dels substituts rere l’orella, la fi del bipartidisme a l’espanyola on còmodament podien navegar. Són un Titànic després de l’iceberg i no saben fer res més que treure’s de la màniga una resposta agressiva, tot pensant, segurament, que els ha funcionat sempre. Però ara no és sempre.

‘Al meu chiquet li han dit en clase que hay un imperio gay i que si se hase pajas se quedará siego’ (belaboñiga@gürtel.com).

PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 14/05/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca