Núria Cadenes (Barcelona, 1970) acaba de publicar Qui salva una vida, la novel·la amb què ha guanyat el VII Premi Proa. Un relat coral sobre una xarxa d’ajuda a fugitius del feixisme que es va organitzar als anys 40 a la Cerdanya. Inspirada en personatges reals, començant per mossèn Joan, besoncle de l’autora, els protagonistes tenen vides encreuades en la teranyina de solidaritat que teixeixen com a “persones corrents” que fan coses inesperades, bones, pels altres. En definitiva, és una novel·la que assumeix el repte de parlar de la bondat sense “ensucrar-la”. Periodista nascuda al barri del Turó de la Peira de Barcelona i establerta fa més de 25 anys al País Valencià, on treballa a El temps, ha escrit una desena de llibres, de ficció i de no-ficció, una frontera deliberadament borrosa a Qui salva una vida. I el que hi explica està escrit amb una cura extrema per la llengua, un aspecte en què destaca que l’hi ha ajudat la traductora i correctora Carme Geronès. En aquesta entrevista, en què reivindica la capacitat i la responsabilitat de cada persona de fer el bé, parla també de la situació de la llengua al País Valencià, i assegura que no és una batalla perduda.
Qui salva una vida és una novel·la amb un estil que es percep com a molt treballat… tot i que igual ara em dius que escrius a raig…
No, no escric a raig. Escric molt a poc a poc. Ho pasto molt, com si fes pa. Esborro molt i reescric molt. Fins i tot llegeixo el que he escrit en veu alta per detectar-hi cacofonies, perquè a vegades faig rodolins, que no m’agrada que hi siguin, i això ho detecto llegint en veu alta. També ho llegeixo en veu alta perquè cada novel·la, o cada relat, ha de tenir el seu to, la seva música, el seu ritme i els seus silencis. Una cadència que jo trobo a còpia d’esborrar, recol·locar…
Amb patiment?
Molt, sí, molt. Pateixo molt. Escric amb patiment i al mateix temps, de vegades, amb goig. Perquè quan trobo una expressió, un mot o una imatge que estava buscant… és allò que dius ‘ara, per fi!’ És una sensació molt peculiar. I com que, especialment en aquesta novel·la, treballo molt amb material humà, intentant que els personatges siguin més persones que personatges, perquè bona part d’ells ja provenen de persones reals i jo els converteixo en personatges literaris, intento que siguin al màxim de carnals o tangibles. I, aleshores, les seves penes se m’encomanen. He plorat força!
(fotografia: Mireia Comas)
L’entrevista sencera de Sílvia Barroso per a El Món, aquí:
Els comentaris estan tancats.