Quan penses que l’escàndol ja no pot ser més gros, arriba la fiscalia espanyola i ho afina. Que n’hem vistes i sentides de tots colors, certament, i que aquests darrers anys el vell aporellosisme actua desbocat i que podria semblar que se’ns hi fa crosta, però que no.

Que no.

Ara l’afinadora judicial demana més de nou anys de presó (ho repetim?: més de nou anys de presó) per als joves de Pego que van voler defensar el seu poble de la presència i l’atac d’un escamot de nazis que s’hi havien presentat.

De nazis, sí: amb la gesticulació de nazis i els esgarips de nazis i les esvàstiques de nazis. No es tracta pas d’un qualificatiu escrit a la babalà. De manera que val la pena de tornar-ho a repetir encara: més de nou anys de presó per als joves de Pego. No hi ha cap nazi processat per res.

El 18 d’octubre de 2020 es jugava un partit de futbol a Pego (Marina Alta). Contra el Gandia (Safor). Va guanyar el Pego de 2 a 0.  I no en parlaríem ara si no fos perquè hi ha un grup nazi que aprofita el futbol per a la seva vociferació, per a la propaganda i l’amenaça i la violència. I perquè aquell dia d’octubre es van presentar a Pego. Hores abans del partit, ho van fer: una trentena d’individus bevent i bramant i insultant els veïns. Proferint càntics nazistoides. Embrutant el poble amb adhesius de creus gammades.

Va córrer la veu. Missatges de mòbil. Que hi ha un grup de nazis campant pel poble. Que ningú no ho impedeix. Que encara hi són. Que no pot ser. Hi va haver una concentració espontània de protesta. Hi va arribar la Guàrdia Civil. Els nazis van sortir de l’estadi protegits. Les detencions es van anar succeint durant els dies següents. No pas dels escampadors i apologetes de la ideologia de l’odi, no: de joves acusats de protestar contra els nazis.

Aquesta crua evidència, una vegada més. Que l’estat espanyol, en forma policíaca o guardiacivilera o amb toga o com sigui, no persegueix els propagandistes nazis, sinó els defensors de la llibertat. En la seva pluralitat i pintada de tants colors com la vulguem imaginar, la llibertat. Perquè aquesta no és una qüestió de jo penso això i tu allò i ens posem d’acord o no ens hi posarem mai i aviam qui guanya, no: l’esvàstica no és una opció més. És una destrucció. De la democràcia, de la llibertat, de la humanitat mateixa.

I contra això va protestar justament el jovent de Pego. Davant de la minoria nazistoide, la gent del poble plantant cara. Especialment la gent jove.

Ara que fa deu anys de la Primavera Valenciana, de l’esclat colorista d’integritat que va protagonitzar una joventut tipa i farta de corrupció i d’abusos i de falta de perspectives, d’una mobilització que va començar davant l’institut Lluís Vives de València reclamant un ensenyament públic i de qualitat i denunciant les retallades, que va contemplar estupefacta la violència de les càrregues de la policia espanyola, que es va estendre en actes de dignitat col·lectiva (inoblidable manifestació amb els estudiants alçant els llibres al cel) i que va acabar de capgirar la política valenciana, val la pena que ens aturem un minut, precisament, a prendre perspectiva i valorar d’on venim. A constatar aquest progressiu apoderament que la gent jove fa visible en onades.

Després de l’assassinat de Guillem Agulló, després de la crua constatació del dolor concretíssim que causa el feixisme, hi va haver una resposta resilient. I es va revertir el risc de caure a les grapes de la por, de la paràlisi i el silenci que genera la por. Es venia de l’atemoriment causat per la (mal) anomenada “batalla de València”, i els joves que eren aleshores ja van començar a plantar-hi cara. Van esdevenir la generació contra la por, la generació Guillem Agulló.

La següent va ser la de dir que sortim als carrers i passem a l’ofensiva, guitarra elèctrica, dolçaina i desinhibició. Per posar-hi una etiqueta, podríem anomenar-la generació Tirant de Rock, en honor d’aquells concerts que van encendre l’espurna arreu: la música en català va ser expressió d’una actuació desacomplexada i inclusiva que va anar creixent amb arrel i saba nova. Un batec creixent sota la capa de llot que representava l’imperi del PP; que semblava etern; i que no ho era. Tal com va demostrar la tercera embranzida, la de la gent que ara ronda la trentena, la de la Primavera Valenciana que va acabar de trabucar la situació també a les institucions.

No sé quin nom es posarà la gent d’ara, però penso que deu ser això, que no suporten la fiscalia i companyia: aquesta resposta natural i valenta del jovent valencià, que és, de fet, expressió apoderada d’una evolució col·lectiva i de fons.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 16/02/2022

Els comentaris estan tancats.