Les millors taronges del món es venen al Cabanyal. Cal anar-hi d’hora, si és dissabte, perquè és un secret conegut, i volen: si t’hi encantes, a mig matí ja no en queda ni una per mostra.

Són allà al mercat, a la banda de fora, on hi ha els llauradors que venen directament els productes de la terra. Quan és època de faves, faves. Saludar la tornada del bon temps amb les primeres tomates. O les nespres, de cop, que anuncien que aviat hi haurà de tot. Coses així. I després, quan el fred comença a treure el nas i ens hem asserenat de caquis i magranes, les taronges. Una mica verdes encara, i què? Passada l’embafamenta de l’estiu, tot tan de préssec i maduixot, s’agraeix aquesta acidesa que et prepara per a les dolçors que vindran, ara de seguida, quan per fi te les podran oferir al seu punt.

Acabades de collir.

Jo em pensava que les millors taronges del món es venien a València, al Cabanyal, en aquesta parada que us dic, fins que me’n vaig anar a viure a Torrent, que també és Horta, una mica més cap al sud. I hi vaig trobar els portals fantàstics que s’obren al matí i que creïlles i cebes i carxofes i carabasses i tot. Taronges també, és clar. Quan n’és el temps. I tan bones com aquelles que enyorava del Cabanyal.

Perquè no era cosa d’un llaurador sol, sinó de molts. De la terra. D’aquesta horta esplèndida que encara tenim. Maltractada, menystinguda, empetitida i capaç d’oferir-nos aquest tresor olorós de vitamines.

No tenen la pell lluent de ceres ni porqueries, n’hi ha de grosses i de mitjanes i de tot i s’ofereixen tal com són, esplèndides i gustoses i sense filtre d’instagram.

I sí, són les millors taronges del món.

Les que ara el mercat rebutja.

Les que es podreixen als bancals.

La història és coneguda i trista: aquesta temporada cítrica ha vist com prenia cos l’amenaça i els arbres romanen impassibles als camps sense que ningú tingui esme de recollir-ne els fruits. Perquè hi ha problemes de fons que cal resoldre, sí. Però, sobretot, perquè el mercat europeu ha quedat més que cobert, saturat, per les taronges i mandarines que arriben de Sud-àfrica. No només de Sud-àfrica però sobretot de Sud-àfrica, amb aquella cosa tan ecològica i tan sostenible que és fer venir de l’altra punta del món els productes que ja es conreen aquí. I que no són millors que els d’aquí. Però que són més barats.

Ara, en fi, quan el mal ja està fet, tot són cops de pit i proclames, amplificades per la fal·lera electoral. I diu que l’altre dia els representants del PP al senat espanyol hi van presentar no sé quina moció i vinga la foto i la gesticulació perquè ja se sap que quan arriben falles ells han de dur les trenes i els saragüeis i dir mascletá i brofegá i tot amb accent tancat perquè és una disfressa. Muy valencianos y mucho valencianos, són.

Quina poca vergonya.

El pitjor de tot, però, no és pas la barra que exhibeix la dreta espanyolista, presentant mocions a Madrid que ‘insten’ i ‘reclamen’ i ‘demanen’ i patim patam. El pitjor de tot és que la memòria sigui tan curta que els permeti d’aconseguir titulars com aquell que deia, arran d’aquesta seva darrera gesticulació senatorial, que havien aconseguit ‘la unitat en defensa de la taronja valenciana’.

Ells.

En defensa.

Ells.

El PP.

El mateix partit que va votar a favor de l’acord Unió Europea – Sud-àfrica per a la importació de taronges i mandarines.

Ara, a Madrid, es fan la foto inútil aviam si torna a colar. Com si no recordéssim d’on és que plora la criatura. Com si haguéssim oblidat que l’any 2016 les organitzacions de llauradors ja van avisar del desastre que arribaria. L’any 2016, sí, quan la gent del PP va votar a favor de l’acord que ampliava la importació de taronges i mandarines sud-africanes. Si fins aleshores arribaven a Europa durant els mesos en què aquí no n’hi havia producció (perquè, i no sé si aquesta és una altra història o la mateixa, és que ens és imprescindible menjar maduixots al gener i taronges al juliol, tanco parèntesi), ara, per culpa del maleït acord aprovat amb els vots del PP, el període permès s’amplia fins al 30 de novembre.

I ha estat un cop que s’ha fet notar.

A Sud-àfrica, a més a més, van augmentant molt ràpidament les plantacions de tarongers i mandariners. Que ja han començat a saturar el mercat. Que es tracten amb productes prohibits a la Unió Europea. Que no passen els mateixos controls. I que, tal com estableix l’acord que van signar els europarlamentaris del PP, d’aquí a set anys, el 2026, ja podran entrar sense aranzels ni pautes.

No, als del PP no els importen gens les conseqüències que el seu vot ha tingut sobre el camp valencià. No els importa gens la terra ni els importen gens els valencians. Ni la llengua. Ni la història. Ni el futur. Ni res.

És important desemmascarar els pocavergonyes, sí. Per simple justícia. I perquè deixin de fer mal.

PUBLICAT A  VILAWEB – 22/02/2019

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca